L'aquarel·la presenta una vista de la capella des de l'altre costat que apareix al dibuix 158. Els dibuixos de Delamare mostren que l'autor va recórrer la muntanya de Montserrat i les diferents ermites encara que no ens han arribat dibuixos de totes les que existeixen, només de les de la Santa Cova, Sant Joan, Sant Onofre, Sant Dimes, Sant Antoni i Sant Benet. Pràcticament tots estan datats el setembre de 1826, i l'únic que hi ha del monestir, el 1827, la qual cosa ens informa de què va visitar el lloc més d'una vegada. A aquesta sèrie hi ha tres aquarel·les de la Santa Cova, les números 151, 157 i 158.
Els dibuixos de Delamare mostren que l'autor va recórrer la muntanya de Montserrat i les diferents ermites encara que no ens han arribat dibuixos de totes les que existeixen, només de les de la Santa Cova, Sant Joan, Sant Onofre, Sant Dimes, Sant Antoni i Sant Benet. Pràcticament tots estan datats el setembre de 1826, i l'únic que hi ha del monestir, el 1827, la qual cosa ens informa que va visitar el lloc més d'una vegada. A aquesta sèrie hi ha tres aquarel·les de la Santa Cova, les números 151, 157 i 158.
L'Ermita de Sant Joan és una de les que hi ha a la part alta de la regió de Tebes a la muntanya de Montserrat. Durant anys fou residència dels abats del monestir, però a la Guerra del Francès (1811) se suposa la seva destrucció. Les restes estan ben conservades i encara es poden apreciar els murs, les terrasses i les cisternes. Aquesta ermita i la de Sant Onofre estaven unides per una passarel·la, ja que es troben molt a prop. La majoria de les ermites tenien dormitori, sala d'estudi, cuina, oratori i hort. Al segle XIX es construí la nova ermita en un replà allunyat de les roques proper a l'emplaçament de l'antiga.
L'ermita de Sant Onofre estava unida a la de Sant Joan per una passarel·la i per una petita finestra, ja que estaven molt a prop. S'hi accedia per un pont des d'una escala, continuació de l'escala de Jacob provinent de l'ermita de Santa Magdalena. En aquesta sèrie de dibuixos en trobem dos, d'aquesta ermita.
Sembla que en l'itinerari tradicional dels segles XVI i XVII era la primera ermita que es trobava en pujar per l'Escala Dreta. Sembla que també se li donava el nom de Castell, per un castell que hi havia hagut al mateix lloc, a dalt del penya-segat del monestir de Santa Maria. Com la majoria de les ermites, tenia dues capelles, una per a l'ermità i una altra per als peregrins. La primera notícia de l'oratori és de 1612. Inicialment, sembla que estava dedicat a sant Bartomeu. Els francesos el van destruir el 1812 i l'any 1816 fou restaurat; el 1821 s'abandonà el seu ús com a ermita estable.
Vista del camí d'entrada al Monestir benedictí de Santa Maria de Montserrat, on veiem l'antiga estructura de la porta i del campanar gòtic i les agulles de la muntanya al fons. A les planxes XX i XXV del Voyage pittoresque et historique… d'Alexandre Laborde, que recullen vistes del camí gran d'entrada i del jardí del santuari, podem veure aquest campanar molt semblant a com el dibuixa Delamare 21 anys després. El conjunt actual del Monestir és molt irregular, per l'adaptació al terreny i per les nombroses reformes i afegits construïts al llarg dels segles, sobre tot després dels danys patits a la Guerra del Francès. Les restes arquitectòniques antigues més importants són dues ales del claustre gòtic i la portada romànica de l'església del segle XII. Al revers hi ha diversos apunts d'embarcacions a llapis.