Cerca a la col·lecció
Les pintures murals de Tubilla del Agua mostren els contactes artístics existents entre diferents territoris de la península Ibèrica, especialment entre Catalunya, Aragó i Castella, atès que pertanyen al mateix estil que les pintures de Santa Maria de Taüll. S'hi representen dos àngels en lluita amb un drac, tema relativament freqüent en l'art romànic. En concret, pot referir-se al combat angèlic contra les forces del mal, recollit en el text de l'Apocalipsi. Les figures estan tractades amb elegància, especialment la de la dreta, identificable amb l'arcàngel Miquel, el titular de l'església d'origen.
Aquesta parella d'animals amb cos d'au, potes de cabra i cap humà, formava part del fris decoratiu que voltava la sala del monestir d'Arlanza, d'on també prové el griu que conserva el museu. Són sirenes ocell, imatges guardianes i protectores que deriven de les de l'Antiguitat clàssica. Malgrat el seu aspecte afable, remeten a les temptacions dels sentits, l'engany i els perills dels vicis i la falsedat. La vistositat del seu aspecte les va fer molt decoratives i es troben sovint representades en el ric panorama artístic burgalès dels inicis del segle XIII.Altres fragments del mateix conjunt es localitzen al Metropolitan Museum of Art de Nova York i al Fogg Art Museum de la Universitat de Cambridge, ambdós als Estats Units.
Escultura notable de sant Jaume el Major, caracteritzat com a pelegrí. Més enllà del llibre que subjecta amb la mà velada pel mantell, i que és vinculable a la seva condició d'apòstol, duu el característic barret d'ala ampla amb la petxina al mig i, segurament, també subjectava el bordó, avui desaparegut a causa de la mutilació que va sofrir la seva mà dreta. A la notorietat del tractament dels plecs de les vestimentes, s'uneix la qualitat del bell rostre, del qual destaca la barba rinxolada filigranada.
La major part de la pintura mural romànica conservada és de temàtica religiosa, però també podem trobar decoracions de caràcter cortesà o profà en grans centres monàstics, com és el cas de San Pedro de Arlanza, a Castella. Aquest fragment prové d'una sala de caràcter palatí de l'anomenada Torre del Tesoro, damunt la sala capitular, on hi havia representacions zoomòrfiques inspirades en el bestiari. Aquí hi veiem un griu, ésser fantàstic amb cos de lleó i tors d'àliga, en una actitud vigilant. L'estil de les pintures d'Arlanza es relaciona amb altres obres hispàniques del 1200 de clara influència de la miniatura anglesa, fet que es fa visible en el refinament i la precisió dels motius, combinat amb la seva monumentalitat.
Aquesta taula procedeix de les tombes de Sancho Sánchez Carrillo i la seva esposa Juana, a l'església de San Andrés de Mahamud (Burgos), les quals van ser realitzades cap a 1295, any en què van obtenir el permís de ser-hi enterrats. La peça forma part d'un extraordinari conjunt del primer gòtic castellà del qual únicament perviuen vuit plafons, tots al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a més del jacent del cavaller conservat al Cincinnati Art Museum(Ohio).El conjunt pictòric està format per quatre taules amb ploraners, dues amb escuts i dues més amb escenes narratives, de les quals una consta de quatre escenes dedicades a la Mare de Déu (Anunciació, Nativitat, Dormició i Coronació) i una altra presenta la Crucifixió i Crist envoltat dels símbols dels quatre evangelistes. Els ploracossos, vestits amb "llobes", les túniques a ratlles tradicionals del dol, ploren desaforadament, s'arranquen els cabells o fins i tot s'esgarrapen el rostre fins a sagnar per demostrar el seu dolor.