Esteban Feune de Colombi (Buenos Aires, 1980), creador multidisciplinari, autor de llibres, pel·lícules, obres de teatre, performances, caminades, objectes i cançons, recull la invitació de participar en el programa Guèisers i decideix visitar el museu regularment, quasi a mode de ritual, durant gairebé un any. Els seus passejos per Montjuïc i pel museu el posen en contacte no només amb l’art que hi ha a les sales, sinó també amb el que passa en l’exterior del museu i comença a conversar amb els músics, dibuixants i performers que treballen al carrer, enfront del museu. El llindar entre el que hi ha fora i el que hi ha dins neix de l’acció que ens proposa.

 

“Artista extern és el que posava en la credencial que em van donar en el MNAC al gener, quan es va confirmar la meva participació en el projecte. I ara, en cursiva, perquè ho vaig triar com a títol del què faré allà dins, quan ho faci: Artista extern.

 

La credencial em permet entrar gratis al museu durant tot l’any 2025. Una ofrena divina que agraeixo cada vegada que hi vaig, dues o tres per mes. Com en un ritual, arribo per les escalinates del costat, després d'esquivar l'escultura de Mistral, l'home més alt de la ciutat. Com en un ritual, entro per les sales del romànic, la meva perdició, converso en silenci amb les figures dels frescos i a viva veu amb els qui les vigilen. Com en un ritual, cada visita es converteix en un text.

 

De tant anar-hi –la mirada, si insisteix, és virtualment boja, diu Barthes–, vaig descobrir que l'esplanada exterior del museu funciona com un teatre a l’aire lliure, un escenari en el qual músics i pintors performen a qualsevol hora al llarg del dia, sigui estiu o hivern, per al gaudir de milers de turistes. Vaig començar a sentir que eren ells els veritables artistes externs. Mai més ben dit. A vegades el que és metafòric cau pel pes del què és literal. Vaig parlar amb varis i, després d’unes xerrades, em va semblar just, i en certa manera un gest conceptual, que aquests músics i pintors fossin els protagonistes de la meva acció, que es tornessin “interns” per una estona.  

 

Sense posar-me teòric, perquè res m'excita menys, vaig entendre que jo també era (soc) un artista extern que s'immiscia (immisceix) en la rutina interna d'un museu per a crear les seves coses a partir d'un encàrrec. Em feia més soroll això d'artista que això d'extern, però això és igual, és una tara meva. Crec que l'important passa per aprofundir en la qualitat “externa”, en la fertilitat de la perifèria, de les vores, de la marginalitat, del frec de tot això i invertir alguns contextos. “Mai tan a prop va arremetre el lluny”, va escriure el poeta peruà César Vallejo, un vers que ve de perles per a tornar més enigmàtic l'enigma.

 

I d'això va, em sembla, Artista extern. Vaig triar a quatre persones molt talentoses i perseverants que deixaran l'escenari del carrer per a intervenir en els diferents escenaris del museu, les parets del qual segurament mai han vist a un aquarel·lista xinès pintar mudres cristians o a una contorsionista argentina omplir amb els seus moviments el que manca en les pintures de Santa Maria de Taüll. D'això es tracta, potser: de fregar una superfície llisa amb una superfície rugosa, perquè del fregat sorgirà, sense cap dubte, una cosa nova, una cosa atractiva, una cosa discordant.”

 

[Aquesta intervenció forma part de la segona edició del programa Guèisers, comissariat per Marc Caellas i que porta per títol “En mig”]