La presència d'«Orient» a la cultura i l'art burgesos de la segona meitat del segle XIX té dos motius. D'una banda, el seu descobriment coincideix amb les campanyes imperialistes de les potències europees, que colonitzen el nord d'Àfrica; de l'altra, un «Orient» fantàstic, molt diferent del real, es converteix per a l'imaginari europeu en el lloc on la passió, desapareguda ja a la metròpoli, encara és possible. Finalment, l'orientalisme, amb els somnis que evoca, esdevé un dels temes més comercials dels nous mercats de l'art.

Mentre que en les jerarquies artístiques antigues el paisatge ocupava un lloc secundari, a la segona meitat del segle XIX esdevé el gènere pictòric principal. D'una banda, com a sinònim de realisme i, de l'altra, com a imatge de la llibertat de l'artista que, abandonada l'acadèmia, pinta sense constriccions en plein air, ‘a l'aire lliure’. Però aquest també és un terreny en el qual la competència amb la fotografia es manifesta en la reiteració de temes i recursos formals… El pictorialisme, corrent fotogràfic que es proposava «elevar» la fotografia a la categoria d'art, va tenir els paisatges ennuvolats i els contrallums com a temes principals.