José Ortiz Echagüe (1886-1980) viatja per primera vegada al Rif el 1909, on realitza imatges aèries per al servei de fotografia de l'exèrcit espanyol. Però aquesta feina des de les altures tenia el seu contrapunt de peus a terra: paral·lelament, Ortiz Echagüe documentava la realitat local; en retratava la vida, el paisatge i els costums. Entre el reportatge i l'estudi antropològic, abraçant l'emoció plàstica del pictorialisme però sense les al·legories o les evocacions literàries pròpies d'aquest moviment. Les seves imatges sobre Fes i Tetuan (1910) en són una bona mostra.

Però en 1960, Ortiz Echagüe torna al Marroc i xoca amb la modernització del país. Han desaparegut les tipologies africanes que copsà, d'un exotisme pintoresc i ideal. Ell interpreta aquesta transformació amb una mirada diferent, plena d'ambients enrarits, personatges sense context i escenes solitàries amb fons de núvols fantàstics. És la nostàlgia d'un món que s'esvaeix. En aquesta línia, Sirocco al Sàhara (1965) esdevindrà el seu últim gran èxit. Com en una cruïlla, l'experimentació amb composicions i textures preval aquí sobre la voluntat documental d'abans.

Ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, en col·laboració amb el Museo de la Universidad de Navarra, exposa el moment més espontani i creatiu d'Ortiz Echagüe. Aquest nucli inicial de la seva producció és, alhora, un dels períodes més creatius de la història de la fotografia. Però l'exposició no es centra tan sols en el cànon de l'autor, sinó que, a més, ens mostra l'etapa més desconeguda de la seva obra: la fotografia militar que va fer a bord de globus aerostàtics. En definitiva, 79 fotografies i més documentació imprescindible per entendre aquella cruïlla al nord d'Àfrica.

Catàleg de l'exposició