L’arxiu personal del crític d’art, pensador i poeta Juan Eduardo Cirlot (1916-1973), una de les figures més singulars i influents del panorama intel·lectual del segle XX, s’enriqueix amb nous documents inèdits i fotografies que constitueixen un valuós testimoni de les seves relacions intel·lectuals i artístiques amb destacats membres de les avantguardes i de l’art de postguerra. Aquest conjunt documental també aporta nous elements per conèixer diversos aspectes de la seva vida i trajectòria professional.

Les seves filles, Lourdes i Victoria Cirlot, que l’any 2009 ja van donar al MNAC un conjunt documental de gran rellevància, amplien ara aquest fons amb una nova donació formada per nou arxivadors de documentació textual i cinquanta-dues fotografies. El fons ingressat el 2009, que abasta el període comprès entre 1958 i 1972, reuneix documentació relacionada amb el procés de treball de l’autor, notes i reflexions sobre literatura i art, originals de la seva obra poètica, correspondència, material sobre teoria estètica i publicacions diverses. La nova aportació documenta múltiples aspectes de la vida i la trajectòria personal i professional de Juan Eduardo Cirlot.

Entre la documentació conservada per les seves filles i que ara ingressa a l’Arxiu del Museu Nacional destaca especialment la correspondència mantinguda amb algunes de les figures més rellevants de l’art i la cultura del segle XX, com ara Antoni Tàpies, Modest Cuixart, André Breton, Lucio Fontana o Piero Manzoni, així com amb diversos membres del grup El Paso. Aquest conjunt epistolar constitueix un valuós testimoni de les relacions que Cirlot va establir amb alguns dels principals representants de les avantguardes i de l’art de postguerra a Catalunya i Europa. Alhora, aporta noves fonts per a l’estudi de la recepció crítica de l’informalisme i dels intercanvis entre els protagonistes de la renovació artística europea de l’època.

Aquesta nova aportació reforça la coherència i l’abast d’un fons imprescindible per comprendre el paper de Juan Eduardo Cirlot en la definició crítica de l’informalisme, en la formulació del concepte d’«Escola de Barcelona» en pintura i en la construcció dels relats historiogràfics de l’art contemporani. Aquest llegat documental es consolida com una eina fonamental per a l’estudi de les relacions entre art, literatura i pensament durant la segona meitat del segle XX i obre noves vies de recerca en aquests àmbits.

L’Arxiu, un projecte estratègic del Museu Nacional

La incorporació de fons documentals i arxius personals constitueix una línia estratègica de treball del Museu Nacional i reafirma el compromís de la institució amb la preservació, l’estudi i la difusió del patrimoni documental vinculat a l’art i la cultura de Catalunya. El Museu considera aquests materials una part essencial del patrimoni artístic i cultural del país.

Més enllà de complementar les col·leccions d’obres d’art, els arxius aporten informació fonamental per comprendre els contextos de creació, les relacions entre artistes i intel·lectuals i el paper de galeristes, crítics, editors, restauradors i altres professionals que intervenen en la producció, la difusió i la recepció de l’art. Les donacions de famílies, artistes, investigadores i professionals del sector permeten enriquir aquest patrimoni col·lectiu, garantir-ne la conservació i posar-lo al servei de la recerca i de la societat.

En un moment en què la història de l’art incorpora noves perspectives i revisa relats consolidats, els arxius esdevenen eines essencials per documentar la complexitat dels processos culturals i fer visibles veus, trajectòries i experiències sovint absents dels discursos canònics. La documentació que conserven permet explicar la història de l’art des d’una perspectiva més oberta, plural i crítica, atenta tant als grans protagonistes com als múltiples agents que han contribuït a construir-la.

Per aquest motiu, el Museu Nacional considera estratègic continuar ampliant els seus fons documentals, no només perquè garanteixen la preservació d'un patrimoni insubstituïble, sinó també perquè contribueixen a posar les bases d'una recerca més rigorosa, diversa i representativa de la complexitat cultural del país.

Juan Eduardo Cirlot (1916-1973) és una de les personalitats més singulars i influents del panorama intel·lectual del segle XX. Vinculat al surrealisme francès durant els anys quaranta, va ser també una figura destacada del grup Dau al Set. Posteriorment, evolucionà cap a una línia de pensament espiritualista d’abast universal, marcada per l’interès per la simbologia, la càbala, el sufisme i diverses tradicions orientals. Aquest recorregut intel·lectual donà lloc a una obra complexa i alhora profundament coherent.

És autor d’estudis de referència sobre simbologia, entre els quals destaca el Diccionario de símbolos (1958), una obra que li va proporcionar un ampli reconeixement internacional i que continua reeditant-se avui dia. Els seus coneixements en simbolisme, filosofia, música i art li van permetre articular una mirada crítica molt personal sobre la producció artística de les dècades de 1950 i 1960.

Com a crític d’art, desenvolupà una activitat extensa i rigorosa que el situà entre els principals defensors i divulgadors de l’informalisme. La seva capacitat per interpretar les arts plàstiques des d’una perspectiva simbòlica i estructural li va permetre construir lectures profundes d’alguns dels artistes més destacats del seu temps. Entre les seves aportacions més rellevants destaquen les monografies dedicades a Antoni Tàpies, Pablo Picasso, Modest Cuixart i Antoni Gaudí.

Dins la seva obra poètica sobresurt especialment el cicle de Bronwyn, una sèrie de poemes de caràcter visionari que converteixen aquesta figura mítica en un dels símbols centrals del seu univers creatiu. També són destacables títols com En la llama i Del no mundo.