Art contra la guerra. El Guernica i el Pavelló de la República

Image :

Amb l’objectiu d’aproximar-nos al valor dels objectes artístics com a espais de pensament i reflexió, abordem l’estudi del projecte del Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París del 1937. Es tracta d’un cas privilegiat per comprendre l’ús de l’art per part dels artistes segons els principis de l’avantguarda artística, que en mostra el compromís amb la vida i amb la societat. Aquest projecte artístic, abordat des d’una mirada contemporània, ens permet, d’una banda, reflexionar sobre aspectes complexos com el nou valor de l’art al voltant de les guerres mundials i el diàleg al voltant del conflicte, i, de l’altra, analitzar com es van incorporar els nous mitjans de masses. Ens permet comprendre l’efecte de la mediatització de les imatges i els missatges polítics en relació amb la propaganda i el seu ús en un context de tensió bèl·lica sense precedents enfront dels totalitarismes.

L’art d’avantguarda és una aproximació artística a la realitat com a matèria creativa, que proposa a la persona espectadora una relació nova amb l’obra d’art, que requereix un compromís amb la producció artística i amb la seva realitat. L’art esdevé una eina poderosa de la gestió del malestar, d’allò que no es pot dir o que no es pot fer. Precisament aquesta angoixa és manifestada en el context de la Guerra Civil Espanyola en una proposta contra l’alçament feixista, un ambiciós projecte artístic, el Pavelló de la República, en el marc del qual es creà i posteriorment s’exposà el Guernica.

Image :

El 26 d’abril del 1937, en el context de la Guerra Civil Espanyola, els avions de la legió Còndor alemanya van bombardejar la localitat basca de Gernika, entre d’altres. El bombardeig es produí en un dia de mercat al carrer i, donat que els homes es trobaven a la guerra, a la població només hi quedaven nens, dones i gent gran, de manera que l’atac encara resultà més acarnissat. Es va fer evident la intenció d’atacar la població civil com a estratègia de terror, lamentablement habitual des d’aleshores. Arran d’aquest succés, Pablo Picasso (1881-1973), l’artista d’avantguarda possiblement més cèlebre d’aquell moment, va elaborar l’obra que s’ha considerat d’aleshores ençà un dels manifestos antibel·licistes més importants: el Guernica. Per la seva potència visual, però també per la seva capacitat de contenir i alhora mostrar els horrors de la guerra de manera magistral, com només ho havien fet anteriorment alguns grans artistes com Francisco de Goya.

Guernica

Pablo Picasso, Guernica. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía

La potència de l’obra a l’hora de mostrar els horrors de la guerra era equivalent a l’habilitat de l’artista de desplegar de manera tant poètica com metafòrica una proposta visual que la convertiria en una de les imatges paradigmàtiques del segle xx. Les connotacions polítiques de la mateixa obra, així com l’enfrontament ideològic del mateix Picasso amb el bàndol insurrecte i posteriorment vencedor del conflicte, van fer l’obra encara més famosa. També hi contribuí el periple de l’artista arreu del món en una espècie de gira que finalitzà a Nova York, on l’exhibició de l’obra coincidí amb l’esclat de la II Guerra Mundial, circumstància que va propiciar que el quadre quedés en custòdia del MoMA fins que s’acabés el conflicte. La continuïtat de la dictadura espanyola, però, va fer que el préstec es prorrogués fins al 1981, any en què va retornar a Espanya, on s’exposa, actualment, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. El Guernica s’ha convertit en un mite en contra de la violència i dels conflictes armats, del totalitarisme i del feixisme, i perviu en la memòria col·lectiva com un símbol de la democràcia i la república.

Image :

El Pavelló de la República. Un crit contra el feixisme

En el marc de les exposicions internacionals anuals que se celebraven arreu del món des de mitjan segle xix, coincidint amb el context de la Guerra Civil Espanyola, l’Exposició Internacional del 1937 se celebrà a París l’estiu d’aquell any amb la temàtica “L’art i la tècnica a la vida moderna”. En el context d’Espanya en guerra, el govern de la Segona República no podia deixar passar l’oportunitat d’aprofitar aquell aparador internacional per mostrar al món les maniobres dels insurrectes i dels seus aliats alemanys i italians en contra d’un govern legítim i la política de no-intervenció de la resta d’Europa. Aquest seria l’escenari on es mostraria al públic, per primer cop, el Guernica.

A partir de la iniciativa de l’ambaixador d’Espanya a França, Luis Araquistáin, es desenvolupà el projecte conjuntament amb el Ministeri de la Guerra, de Cultura i de Propaganda de la República Espanyola. Entre els artífexs d’aquest pavelló destacava principalment Josep Renau (1903-1982), pintor, cartellista polític, fotomuntador, publicitari i professor, aleshores director de Belles Arts de la República des del setembre del 1936 que va liderar tot el procés d’ideació, selecció d’artistes i desenvolupament del projecte amb el propòsit de fer la “guerra santa contra el fascismo”, tal com ell mateix va explicar a Picasso per convèncer-lo de la importància de l’encàrrec i aconseguir que hi participés.

Altres artistes professionals van participar en el projecte, com va ser el cas de Joan Miró, Alexander Calder, Juli González i Alberto. D’altres de ben compromesos, com Helios Gómez i d’altres dels quals la història ha deixat menys constància hi van participar des del voluntarisme. Tots abordaven el tema de la guerra des de múltiples perspectives i tècniques artístiques.

H. Gómez, Evacuació

Hèlios Gómez, Evacuació

A finals de 1936, Picasso ja havia donat suport, juntament amb un centenar d’intel·lectuals catalans, a un manifest que denunciava els bombardejos de Madrid del novembre d’aquell mateix any, però de seguida es va fer evident, i especialment en apropar-se la data d’inauguració de l’Exposició a banda del desenvolupament de la guerra, que la seva participació seria més determinant des del taller que des dels despatxos. Per aquest motiu, Renau el va convidar a presentar alguna obra creada expressament per al Pavelló. Picasso va elaborar dues planxes per fer-ne gravats, titulades Sueño y mentira de Franco, amb la intenció d’editar-les a manera de postals i que elaboraven una interessant i mordaç sàtira sobre el general, la intervenció militar i els seus suports socials. La segona planxa, però, es tornava cada vegada més fosca i dolorosa, i abandonava la sàtira en favor d’imatges que, de manera simbòlica, mostraven els horrors de la guerra amb personatges, gestos i elements que deixaven veure la gestació de la iconografia del Guernica. La idea era vendre aquestes postals a un preu assequible, de manera que els imports recaptats poguessin sostenir la causa republicana.

Una mostra s’exposava en una vitrina, juntament amb imatges de les obres d’art medieval català aleshores desplaçades a París per formar part d’una exposició en el context de la salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil. També s’hi mostrava en un retrat de Federico García Lorca, el poeta espanyol més internacional en aquell moment, que havia esdevingut un mite pel seu assassinat recent. S’hi podien veure, a més, alguns dels seus poemes, dels quals es van programar recitals. Damunt d’aquesta vitrina i acompanyant la fotografia del poeta, una inscripció deia: “La cultura només és digna d’aquest nom en la mesura que ho és per a tothom”, una afirmació que reivindicava no només els ideals de la Segona República, sinó també un dels propòsits fonamentals de l’art d’avantguarda.

Pavelló de la República

Rèplica del Pavelló de la República Espanyola a París

Poques setmanes abans de la inauguració de l’Exposició Internacional, es va produir el bombardeig de Gernika i, dies més tard, l’1 de maig del 1937, Picasso va donar un nou enfocament al gran mural que se li havia encarregat per al Pavelló. Malgrat que la seva intenció inicial era la de representar un altre tema del seu interès, el bombardeig i la seva difusió internacional van tornar l’artista a l’escenari de la guerra. De sobte, els personatges grotescos, desfigurats, contorsionats del Sueño y mentira de Franco retornaven amb força i tenien més sentit que mai, ja que ressonaven en les formes de la guerra mitjançant les fotografies que Robert Capa i altres fotògrafs que cobrien el conflicte estaven publicant en la premsa del moment i que representaven el patiment humà.

Cal tenir en compte que la Guerra Civil Espanyola va ser la primera guerra fotografiada, ja que els avenços tècnics i l’aparició de les càmeres compactes van facilitar una fotografia directa que permetia la narració i comunicació visual dels fets. Amb l’aparició del fotoperiodisme, la història era narrada gairebé en directe i en imatges, i això feia que la importància del text quedés reduïda al peu de foto. El periodisme fotogràfic, unit al nou mitjà radiofònic, va aconseguir que la població i l’opinió pública poguessin seguir els esdeveniments dia a dia. L’efecte dels mitjans de comunicació de masses en el conflicte de la Guerra Civil Espanyola va ser determinant en el seguiment de l’actualitat i el seu impacte en la població civil mitjançant la fotografia en la premsa i en la difusió dels missatges propagandístics a través del cartellisme i els fotomuntatges va ser certament de gran abast.

El cas de Picasso amb el Guernica va ser paradigmàtic d’aquest efecte, ja que la seva relació amb els mitjans de comunicació de masses, en concret la premsa, va ser una constant en la seva carrera artística. Respecte a la Guerra Civil i a la iconografia desplegada en el Guernica, és ben conegut que tant l’ús del blanc i negre com aquesta mena de tipografia de fons que semblen tenir les figures responen al fet que el pintor es va assabentar de la notícia del bombardeig mitjançant la premsa i així ho reprodueix a la imatge. D’altra banda, als seus arxius va conservar una fotografia d’Agustí Centelles i una altra d’anònima en què apareixia una dona plorant la mort d’un familiar en el bombardeig de Lleida en una gestualitat que l’acosta a la de la Pietat de Miquel Àngel i que recorda certament el personatge femení amb el nen mort en braços del Guernica.

A. Centelles, Bombardeig a Lleida

Agustí Centelles, Bombardeig a Lleida. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía

Malgrat aquests referents visuals contemporanis a l’execució de l’obra, André Malraux, explicava sobre l’obra de Picasso, que “arran de la Guerra Civil Espanyola, Picasso em va parlar de Goya més que de cap altre pintor. Goya va saber, sens dubte, extreure dels colors i del gravat allò que ningú abans n’havia extret, que són d’entrada sobrenaturals”. Cal tenir present que aquesta connexió entre la Guerra Civil i la reflexió sobre els conflictes de Goya ja l’havia establert el mateix Govern de la República el 1937 quan, enmig del conflicte armat, va fer una edició dels Desastres de la guerra de l’artista aragonès.

Los desastres de la guerra

Val a dir que tant la Guerra Civil Espanyola com l’imaginari que els nous mitjans i l’actualitat estaven generant eren presents constantment als cercles culturals de l’encara capital occidental de l’art, París, amb iniciatives com l’exposició de l’art medieval català al Jeu de Paume i, posteriorment, al castell de Maisons-Laffitte, però també amb altres iniciatives que alguns artistes, crítics i altres agents del món cultural van organitzar en declarar-se obertament partidaris del Govern de la República, i mantenir una posició antifeixista. De fet, a París, paral·lelament, es van celebrar una sèrie d’exposicions de caràcter polític abans, durant i després de la Guerra Civil, com l’Exposició Internacional sobre el feixisme, a la galeria La Boétie, el 1935; la Mostra d’artistes ibèrics, al palau de Luxemburg, la primavera del 1936; l’exposició El realisme i la pintura, a la galeria Billiet-Worms, el juliol del 1936, o l’exposició Art cruel, el desembre del 1937, com a protesta contra la Guerra Civil Espanyola, en la qual van participar artistes com Francis Gruber o André Masson, entre d’altres.

Un dels motius pels quals els cercles culturals parisencs van mostrar aquest interès i esperit reivindicatiu envers la Guerra Civil Espanyola té a veure amb la cada vegada més present i estesa interpretació d’aquest conflicte com a preludi de l’expansió feixista per Europa. Aquest temor va causar un gran impacte entre els intel·lectuals i artistes residents a París, de manera que no només es va generar una producció artística i cultural important, sinó que també alguns intel·lectuals es van implicar directament en el conflicte.