Francesc d’A. Galí. El mestre invisible
Francesc d’Assís Galí i Fabra (Barcelona, 1880-1965) va ser una de les figures més rellevants de l’art català de la primera meitat del segle XX. Format al costat de Pompeu Fabra, va renovar la pedagogia artística catalana durant el noucentisme, i va esdevenir mestre de tota una generació d’artistes des de la seva Escola d’Art –on va formar Joan Miró o Llorens Artigas– i l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya. Galí també va desenvolupar una fecunda trajectòria artística: com a pintor, dibuixant, muralista, cartellista i il·lustrador. Es va formar amb Santiago Rusiñol i Alexandre de Riquer, i la seva obra travessa tota la modernitat catalana –el modernisme, el simbolisme, el noucentisme i l’avantguarda–, amb obres tan notòries com la cúpula del Palau Nacional o els cartells de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Malgrat els mèrits, Galí va voler tenir un paper invisible: treballar a l’ombra dels seus deixebles, menystenint-se com a artista i despreocupant-se del seu llegat. Una condició que l’esclat de la Guerra Civil va acabar de consolidar. Aquesta exposició vol fer visible la petjada d’aquell que no va voler deixar rastre.
[Àmbit 1] Un pintor d’Els Quatre Gats
Galí es va formar en un entorn pedagògic privilegiat. El seu pare era catedràtic de retòrica a la Universitat de Barcelona, i el seu oncle era Pompeu Fabra, amb qui va conviure fins als vint anys. Fabra va desenvolupar un paper essencial en la seva formació intel·lectual i artística, i el va introduir al cercle d’Els Quatre Gats. Allà va establir amistat amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, dels quals Galí va rebre una clara influència en les seves primeres obres, dins el realisme expressiu i social propi del cenacle. Amb quinze anys s’inscriu a Llotja, en la mateixa promoció que Pablo Picasso, i el 1899 a l’acadèmia del pintor i decorador Claudi Hoyos, amb qui s’introduirà a l’entorn del Cercle Artístic de Sant Lluc.
[Àmbit 2] El moment simbolista
A principis de segle, l’obra de Galí experimenta una transformació cap a un art de clara evocació simbolista, amb elements goticistes, figures i paisatge mítics, i representacions religioses. Alexandre de Riquer va jugar un paper clau en aquest canvi, des del mestratge que va exercir en el taller-estudi que havia obert a pocs metres del nou taller de Galí, darrere l’absis de la catedral de Barcelona, juntament amb el músic Joan Llongueras i l’escriptor Manuel de Montoliu. Riquer va fundar una mena de confraria medieval, on joves artistes –Ricard Opisso, Eugeni d’Ors, Josep Triadó– podien aprendre els principis prerafaelites que el pintor havia importat de Londres: el culte a les arts aplicades, a la bellesa, a la pàtria, al treball, la música, l’amor o la natura; valors que posaran les bases d’un ideari noucentista que era a les portes d’irrompre.
[Àmbit 3] El pedagog de tota una època
Galí va ser un dels principals pedagogs de la modernitat artística catalana. Va impartir les seves ensenyances, primer, a la seva Escola d’Art (1902-1915) i, més endavant, fins 1923, des de la direcció de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya. A les seves aules es van formar molts dels principals artistes catalans del període d’entreguerres: des dels continuadors del noucentisme –Josep Aragay, Rafael Solanic, Francesc Vayreda, Manuel Humbert, Rafel Benet, Jaume Mercadé–, fins a representants de l’avantguarda, com Joan Miró, Llorens Artigas o E.C. Ricart, entre d’altres. Galí fonamentava el seu ensenyament en la formació intel·lectual i sensible de l’alumne: en la lectura de clàssics, les audicions musicals, excursions arreu del territori –principalment al Montseny– i la visita a exposicions d’avantguarda de la Sala Dalmau. Va obrir els seus alumnes a les arts decoratives, va inventar tècniques de formació avançades per desvetllar la personalitat artística i els va connectar amb el context identitari del seu temps.
[Subàmbit 3.1] L’Escola d’Art Galí i l’imaginari noucentista
Ubicada al carrer de la Cucurulla de Barcelona, l’Escola d’Art Galí va esdevenir la principal escola d’art difusora de la doctrina noucentista: es llegia el Glosari d’Eugeni d’Ors, els clàssics llatins o biografies d’artistes del Renaixement. Els alumnes investigaven sobre les formes i tècniques del passat artístic català, principalment del barroc (la ceràmica popular, l’argenteria, el gravat al boix), posant atenció en la creació de símbols populars i nacionals com a contrapunt a l’erudició hermètica del simbolisme o l’individualisme dels pintors modernistes. Tal com recordava Alexandre Cirici i Pellicer: «L’Escola d’Art Galí posà en circulació una idea de la Catalunya mediterrània, un xic grega, molt florentina i fortament pagesa i marinera, i una temàtica de noies de poble i vailets de càntirs i atzavares, d’orenetes i cistells de fruita, de velers i campanars, d’un barroquisme que s’anava afinant, fent-se esvelt, en un deliciós manierisme franc i ple de salut.»
[Subàmbit 3.2] Miró i els exercicis de tacte
Joan Miró va admetre en diverses ocasions la importància que van tenir els exercicis de tacte a l’Escola d’Art de Galí, a la qual va assistir entre 1912 i 1915. Tal com es desprèn dels divuit dibuixos donats per l’artista a la seva fundació, l’exercici consistia a palpar diferents volums (una patata, una poma, un rostre, un roc) i amb els ulls embenats mirar de copsar-ne la forma interna. Miró el recordava com un mètode que Galí va inventar per a ell: «incapaç com era de veure un volum. Res millor que desenvolupar la memòria intuïtiva de les formes per donar sentit a la forma». Miró també va reconèixer que aquells exercicis van ser l’origen del seu sentit del volum i l’interès per l’escultura.
[Subàmbit 3.3] El paisatge mental
Molts dels deixebles de Galí –Josep Llorens Artigas, Rafael Benet, Joan Bergós, Joan Miró– recordaven els seus exercicis de paisatge durant les excursions al Montseny. Hi havien d’anar sense estris de treball, «fornits amb una corona d’ulls al cap», a fi de poder copsar la idea mental i essencial de l’entorn. També era coneguda la tècnica de pintar o dibuixar la natura per masses, fixant-se més en el «dintorn» que en el contorn i trobar per tempteig l’ordre orgànic de les formes. Valia més insinuar bé, que no acabar falsament. Un mètode elogiat per Gaudí i assimilat pel jove Miró, els paisatges inicials del qual palesen la recerca d’equilibri entre la forma interna de la natura i «la força misteriosa» per la qual, confessava a Artigas, que se sentia atret.
[Subàmbit 3.4] L’Escola Superior dels Bells Oficis
El setembre de 1915 Galí és nomenat director de l’Escola Superior dels Bells Oficis: el centre de la Mancomunitat de Catalunya ideat per formar directors d’obradors artístics del país. Galí va desplegar la seva doctrina pedagògica, tot orientant els alumnes a través dels oficis (arts de la terra, jardí, fusta i tapisseria) i contractant professors de referència, molts dels quals provenien de l’Escola d’Art Galí: Josep Aragay (ceràmica), Joan Bergós/Antoni Puig Gairalt (construcció), Tomàs Aymat (art tèxtil), Esteve Monegal/Pau Gargallo (escultura), Ramon Sunyer/Jaume Mercadé (joieria), Joan Mirambell/Nicolau Rubió i Tudurí (jardineria), Lluís Bracons (lacat) o Feliu Elias i Joaquim Folch i Torres (història de l’art). Galí impartia la matèria de Dibuix i color, i dinamitzava les sortides al Montseny i al Palau de la Música. Entre els més de 500 alumnes que passaren per l’ESBO i l’Escola Tècnica d’Oficis d’Arts –creada més tard per a la formació d’obrers qualificats–, s’hi compten artistes com Josep Maria Gol, Marià Espinal, Francesc Domingo o Llorens Artigas (que en va ser secretari). L’escola va representar el germen d’una nova edat daurada de les arts decoratives a Catalunya i serà clausurada amb la irrupció de la dictadura de Primo de Rivera, en el marc de l’anomenat afer Dwelshauvers.
[Àmbit 4] Galí cartellista
Mogut pel seu ideal de comunicació social de les arts, Galí va excel·lir també com a cartellista. Va crear cartells al llarg de tota la seva trajectòria, amb un moment d’especial intensitat durant el període d’entreguerres, quan es va encarregar de la comunicació de grans exposicions i certàmens. El seu estil va incorporar elements típics de l’imaginari noucentista –vaixells, deesses, orenetes i flora mediterrània– que amb els anys va treballar amb recursos propis de l’avantguarda (síntesi de volums, colors i formes). L’exposició de cartells a la Sala Dalmau, prologada per Llorens Artigas, i cartells cèlebres com els de l’Exposició Internacional de 1929 o l’orquestra Pau Casals, el van consagrar com un dels primers cartellistes del seu temps.
[Àmbit 5] El pintor mediterranista
Amb la clausura de l’Escola Superior dels Bells Oficis, Galí reprèn la seva activitat pictòrica: du a terme dues exposicions a la Sala Parés (1933 i 1935), torna a participar als Salons de Tardor i Primavera, i també a dues edicions del prestigiós Carnegie Institute de Pittsburgh. S’aplica a una obra de clara evocació mediterrània: escenes ideals amb figures femenines inserides en un context evocatiu i mariner. També realitzarà bodegons, paisatges i escenes de costums. Paral·lelament, Galí satisfà diferents encàrrecs de pintura mural, com l’absis de la Seu Vella de Lleida (de Joan Bergós), la sala de música de la residència de Ramon Puig Gairalt o l’edifici de Correus de Barcelona (de Josep Goday).
[Frase passadís entre àmbits 5 i 6, en gran a sala]
«Què calia als homes joves del nostre temps sinó un home així, un home que posés els seus deixebles en contacte amb les coses del món i que cerqués en llurs esperits la força que havia de despertar el nostre art del present!» Josep Aragay, «En Francesc Galí com a mestre», Vell i Nou, 15/05/1915
[Àmbit 6] L’Exposició Internacional de 1929
Galí va ser un dels artistes que més va participar a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Per encàrrec del comissari general, Lluís Plandiura, va elaborar tres cartells promocionals de l’exposició, un diorama per a l’exposició Arte en España i va dissenyar el Paravent de la creació amb Ramon Sarsanedas, per al Pavelló d’Artistes Reunits. També va ser l’autor del gran mural per al casquet de la cúpula del Palau Nacional, dedicat a revisar, amb 35 figures al·legòriques, la cultura espanyola en els àmbits de les belles arts, la ciència, la religió i la terra. Una obra per a la qual Galí va haver de passar més de mig any enfilat en una bastida precària a trenta metres d’alçària, fet que li va provocar malsons durant tota la resta de la seva vida. Galí es trobava en el seu millor moment artístic: tant pel que fa a la qualitat, com quant a reconeixement d’un context artístic que el seguia considerant com a mestre i referent.
Espai Ithell Colquhoun
L'any 1939 Galí emprèn el camí cap a l'exili a Londres, on mantindrà una intensa relació afectiva amb la pintora surrealista Ithell Colquhoun. Aquella experiència canviarà el signe de l’art de Galí, per sempre més.
