Carles Casagemas és un dels artistes més apassionants i enigmàtics que ha donat l’art català. El seu suïcidi als vint anys i l’amistat amb Picasso han condicionat el coneixement de la seva producció artística. Per primer cop serà exposada en el seu conjunt, bàsicament retrats i paisatges, resultat d’una rigorosa recerca prèvia. Es mostra un conjunt d’olis i dibuixos, molts d’inèdits, però la constatació que ha desaparegut molta obra ens impedeix valorar-lo en tota la seva dimensió.

Casagemas va pertànyer a la generació de joves artistes que pretenien superar la vella generació modernista, si bé en fou deutor en els seus inicis, marcats per un cert costumisme. Artista de contrastos, alternava la nota negrista de tall expressionista amb peces d’un notable lirisme, sovint d’arrel simbolista, present també a la seva incipient tasca literària. La naturalesa eclèctica i desigual de la seva obra era pròpia d’una carrera en formació, ja que la seva activitat artística va ocupar, a tot estirar, els darrers cinc anys de la seva vida.

Fou contertulià habitual dels Quatre Gats, on exposà diverses vegades, una en solitari l’any 1900. Realitzà amb Picasso una primera estada a París que no arribà a tres mesos i, poc després, un efímer retorn que acabaria amb el seu suïcidi. Contra l’etiqueta de «maleït», s’hi oposa la riquíssima xarxa de relacions artístiques que va bastir. Va ser un autèntic «modern», un artista del seu temps que va tenir la intuïció de triar com a referents –i amics– els artistes més dotats del seu entorn com Joaquim Mir, Isidre Nonell o Picasso. En algunes obres es detecten aquestes influències, sovint explícites, però a d’altres manifesta una notable originalitat, resultat d’una acusada personalitat.

Aquesta mostra es justifica també per tractar-se d’una personalitat amb gran capacitat de representació d’una època. Malgrat la seva reduïda producció, a la seva obra –i a la seva vida– conflueixen les preocupacions, els registres i les tensions que expliquen un dels períodes més lluminosos de la història de l’art català.

Aquesta mostra suposa la descoberta de Casagemas com a paisatgista, un registre poc conegut, ja que se’l coneixia sobretot com a retratista. Els paisatges es reparteixen en diversos àmbits de l’exposició i es manifesten a partir de tècniques com l’oli o el dibuix, entre els quals hi ha dibuixos «fregits». A continuació s’exposa un total de quatre olis, tres d’inèdits, que mostren diferents moments de la seva trajectòria: des de la seva primera obra coneguda, una marina, fins a les propostes gairebé prefauvistes dels darrers temps, tot passant per un oli que el vincula a la Colla del Safrà. Aquesta evolució, a grans trets, discorre paral·lela a la del paisatgisme català d’aquells anys, al qual Casagemas no era aliè en absolut.

1.1. El mercat

Casagemas rarament ha estat inclòs al cànon de la Colla del Safrà, però El mercat el situa de ple. Aquesta obra, que va formar part de la col·lecció de Picasso, reuneix explícites ressonàncies temàtiques i compositives de dues obres significades del primer Mir, i de la cal·ligrafia pictòrica sincopada i pseudopuntillista de Darío de Regoyos.

1.2. Autoretrat

L’únic autoretrat conegut de Casagemas ens revela diversos aspectes de la seva personalitat artística i humana. Apareix encorbat, amb un cert capteniment i, malgrat semblar realista, manté un to caricaturant, de manera que potencia els aspectes més singulars com el nas i les orelles, gairebé amb faccions zoomòrfiques, d’un rosegador. Destaca la combinació de tinta i llapis, així com el perfilat del rostre amb llapis conté a la manera japonitzant.

A l’obra de Casagemas convergeixen, l’ala blanca i l’ala negra del modernisme, en expressió d’Alexandre Cirici. El registre blanc abasta des d’algunes obres simbolistes fins a d’altres costumistes, bàsicament escenes de carrer, notes del natural de personatges menestrals i d’altres obertament tipistes. Són composicions més modernistes, amb recurs a l’arabesc i l’aplicació parcialitzada de taques de color. Malgrat la temàtica costumista, obres com Vianants ja incorporen un llenguatge plàstic plenament personal i de gran modernitat, per la seva concepció i atreviment cromàtic.

2.1. Escena de carrer

Aquest és un dels cinc dibuixos de l’exposició que entrarien en la categoria de «fregits». Tres beuen de l’obra de Nonell, amic personal i un dels màxims referents artístics de Casagemas. Fou Nonell un dels pioners d’aquesta tècnica, que transmeté a joves com Casagemas, i que consistia a manipular el paper i dotar-lo d’una pàtina d’antiguitat a partir de tècniques encara no concretades amb exactitud, però lluny de la tradició oral que parla de dibuixos banyats en oli bullent, teoria sense cap base científica.

2.2. José Ruiz Blasco

Durant un període que no arribà a dos anys, la relació entre Casagemas i Picasso fou d’una gran intensitat, de manera que tots dos freqüentaven les respectives famílies. La contínua recerca de temes i models portà Casagemas a retratar el pare de Picasso. Malgrat que no es veu el rostre, podem identificar Don José Ruiz Blasco, per comparació amb un dibuix coetani de Picasso gairebé idèntic al de Casagemas.

Casagemas va ser un dels artistes que va exposar a la Sala Gran dels Quatre Gats diverses ocasions. La primera, en solitari, entre el 26 de març i el 10 d’abril de 1900. Es va editar una invitació per a la inauguració, però no hi consta el llistat d’obres. Ho faria posteriorment entre juliol i agost del mateix any, en què exposà cinc obres amb altres artistes. Diverses crítiques ens ajuden a intuir, parcialment, el contingut d’aquestes exposicions.

3.1. Pastor pirinenc / Paisatge amb edifici

Pastor pirinenc i Paisatge amb edifici són dibuixos «fregits» que van pertànyer a dos amics de Casagemas, Joan Vidal Ventosa i Santiago Rusiñol, respectivament. El primer acusa la influència dels cretins de Nonell, amb composicions de tall japonitzant, tot contornejant els personatges a llapis conté. En canvi, Paisatge amb edifici ja revela un estil més personal, amb la recurrent mescla de tècniques a la recerca d’atmosferes inquietants. Ambdues deixen constància de la diversitat de registres del Casagemas paisatgista.

3.2. Pompeu Gener

Pompeu Gener Babot, Peius (Barcelona, 1848-1920), farmacèutic i escriptor, fou un personatge de múltiples interessos. Amic de Casagemas, ell el presentà a Picasso, que també el retratà en moltes ocasions. Tots tres es van relacionar a Barcelona i també a París, on Peius els va rebre en el seu primer viatge a aquesta darrera ciutat. Peius tenia en gran estima aquest retrat eqüestre, que conservà tota la seva vida. Quan va morir, l’any 1920, el llegà a la ciutat de Barcelona i actualment forma part del fons del Museu Nacional.

Casagemas va ocupar un taller al carrer Nou de la Rambla 57, en una finca propietat de la seva família. Estava situat sobre la volta que hi havia a la confluència amb el carrer Cirés, també conegut llavors com el «carrer de les baralles», a tocar dels baixos fons. Casagemas pertanyia a una classe social alta i el seu interès pels marges de la societat provenia d’un interès plàstic però també de l’experiència viscuda en aquests carrers. Destaquen dues temàtiques, les parelles i els bordells, de les quals l’exposició mostra alguns exemples. Aquest àmbit inclou obres que, a grans trets, pertanyen al seu període més tardà, en la mesura que anà evolucionant envers posicions més expressionistes i d’una crítica social més acusada.

4.1. Parella / Sortida del teatre

Com Juli Vallmitjana, de qui era conegut, Casagemas associava les tares físiques amb la depravació mental, tot establint una relació de causalitat. En aquest sentit, el dibuix Sortida del teatre és tota una declaració d’intencions en ell mateix. Però no hi cova només un pòsit de crítica social sinó sobretot envers l’entorn artístic. Aquest pastel és el resultat d’aplicar un mirall deformat sobre les escenes galants que tanta bona recepció tenien entre la burgesia de l’època.

4.2. Casa de cites (pastel) / Casa de cites («fregit»)

El pastel Casa de cites, en clar diàleg amb El divan de Picasso, és el paradigma del procés paral·lel de creixement artístic de tots dos. Des d’una òptica iconològica, aquesta obra i el «fregit» Casa de cites mostren una seqüència de vida prostibulària. A la primera veiem la prèvia, les parelles alternant. La segona representa el final del servei, quan d’una estança fosca emergeixen el client, tot cordant-se els pantalons i amb la llaçada encara per nuar, i la prostituta, amb una tovalloleta a la mà, mínim element d’higiene.

A finals del segle xix, la imatge de la dona en solitari va tenir un paper destacat, sobretot a la iconografia impressionista. A l’obra de Casagemas també té un rol preponderant. Però la seva singularitat resideix en com representa la feminitat, tot deserotitzant-la. La seva acusada misogínia i la complicada relació amb el gènere femení podrien ser a la base d’unes obres de complexa interpretació, especialment unes figures femenines envoltades d’aparicions espectrals. Aquesta producció correspon al seu vessant més simbolista, que es relaciona amb algun dels seus poemes coneguts, també amb visions de caire espectral.

5.1. Manola, El tocador, Darrere la finestra

Manola, El tocador i Darrere la finestra formen una seqüència on experimenta amb els colors dominants en cadascuna de les peces, així com amb aparicions espectrals de tipologies diverses. Casagemas activa una singular i original reversió «negra» de la iconografia modernista: a partir d’arquetips a priori convencionals i plaents –dones amb mantons, al costat d’un tocador o mirant per la finestra– construeix atmosferes inquietants que contrasten amb la delicadesa femenina.

5.2 Germaine

Casagemas va conèixer Laure Germaine Gargallo (París, 1880-1948) a través d’Isidre Nonell. Germaine estava casada i menava una vida sexual de gran llibertat. Mantindria relacions amb Manolo i Picasso, i s’acabà casant amb el pintor Ramon Pichot. Gairebé des del primer moment es va convertir en una obsessió per a Casagemas, qui li realitzà un bon nombre de retrats, sens dubte molts desapareguts. En aquesta exposició se’n poden veure un total de quatre, a partir de positures i tècniques diferents.

Com bona part dels artistes del seu temps, Casagemas féu el viatge a París, però en total l’estada no arribà a tres mesos. Va anar-hi en companyia de Picasso la tardor de 1900 i s’instal·laren al pis que deixà Isidre Nonell, que els presentà tres noies franceses, entre les quals hi havia Germaine. Casagemas es va relacionar amb la colònia d’artistes catalans; va conèixer els primers marxants i féu algunes vendes, però cap a mitjan desembre ell i Picasso ja tornaven a Barcelona. Per Cap d’Any van anar a Màlaga, on s’estigueren fins a finals de gener de 1901. Després d’una discussió amb Picasso, aquest marxà a Madrid per endegar un projecte inicialment comú, la revista Arte Joven. Durant la segona setmana de febrer Casagemas viatjà a Madrid per incorporar-se al projecte però la relació ja era irrecuperable. A mitjan febrer tornà a París i fou allà on, després d’intentar matar Germaine, se suïcidà disparant-se un tret en un restaurant. La ciutat que per a Picasso seria el principi d’una gran carrera, per a Casagemas seria el final.

6.1. Montmartre / El carrer

Malgrat el mític vincle de Casagemas amb París, l’impacte sobre la seva obra és mínim a causa del poc temps que hi va ser, ajudat per les circumstàncies personals que visqué. La influència parisenca és preexistent i les obres que hi realitzà són testimonials en la seva producció, bàsicament barcelonina. Casagemas va pintar sobretot paisatges de Montmartre i retrats de Germaine, així com altres obres que no ens han arribat.

6.2. Parella de vells / Cafè d’Espanya

Casagemas s’estigué a Màlaga un mes a tot estirar, si bé el seu estat empitjorava per moments. Allà realitzà la sanguina Parella de vells, coincident amb alguna obra coetània de Picasso molt similar. Tots dos havien pres com a referent l’España Negra de Regoyos i Verhaeren i volien iniciar un projecte similar a Madrid que s’estroncaria a Màlaga. De les seves sortides nocturnes per la nit malaguenya n’ha quedat el testimoni de la nota Cafè d’Espanya, presa al local homònim de la ciutat.