Aquesta obra està seleccionada per al projecte "Partage Plus - Digitising and Enabling Art Nouveau for Europeana"
Aquesta obra està seleccionada per al projecte "Partage Plus - Digitising and Enabling Art Nouveau for Europeana"
Aquesta obra està seleccionada per al projecte "Partage Plus - Digitising and Enabling Art Nouveau for Europeana"
Martí Alsina va aconseguir destil·lar en aquesta obra, de la qual hi ha una versió més acabada, la lliçó apresa a París, on va conèixer directament la pintura realista, alguns postulats de la qual va importar a Catalunya. La migdiada, realitzada 20 anys més tard que les obres paradigmàtiques del realisme francès i amb característiques menys acusades, hi comparteix la representació d'un personatge -en aquest cas, un inequívoc representant de la burgesia catalana- en una actitud ben prosaica, el tractament contrastat de la llum, l'enquadrament proper a la fotografia i la paleta austera.
Aquesta taula procedeix de les tombes de Sancho Sánchez Carrillo i la seva esposa Juana, a l'església de San Andrés de Mahamud (Burgos), les quals van ser realitzades cap a 1295, any en què van obtenir el permís de ser-hi enterrats. La peça forma part d'un extraordinari conjunt del primer gòtic castellà del qual únicament perviuen vuit plafons, tots al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a més del jacent del cavaller conservat al Cincinnati Art Museum(Ohio).El conjunt pictòric està format per quatre taules amb ploraners, dues amb escuts i dues més amb escenes narratives, de les quals una consta de quatre escenes dedicades a la Mare de Déu (Anunciació, Nativitat, Dormició i Coronació) i una altra presenta la Crucifixió i Crist envoltat dels símbols dels quatre evangelistes. Els ploracossos, vestits amb "llobes", les túniques a ratlles tradicionals del dol, ploren desaforadament, s'arranquen els cabells o fins i tot s'esgarrapen el rostre fins a sagnar per demostrar el seu dolor.
Aquesta taula procedeix de les tombes de Sancho Sánchez Carrillo i la seva esposa Juana, a l'església de San Andrés de Mahamud (Burgos), les quals van ser realitzades cap a 1295, any en què van obtenir el permís de ser-hi enterrats. La peça forma part d'un extraordinari conjunt del primer gòtic castellà del qual únicament perviuen vuit plafons, tots al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a més del jacent del cavaller conservat al Cincinnati Art Museum(Ohio).El conjunt pictòric està format per quatre taules amb ploraners, dues amb escuts i dues més amb escenes narratives, de les quals una consta de quatre escenes dedicades a la Mare de Déu (Anunciació, Nativitat, Dormició i Coronació) i una altra presenta la Crucifixió i Crist envoltat dels símbols dels quatre evangelistes. Els ploracossos, vestits amb "llobes", les túniques a ratlles tradicionals del dol, ploren desaforadament, s'arranquen els cabells o fins i tot s'esgarrapen el rostre fins a sagnar per demostrar el seu dolor.
Probablement va ser la taula central d'un retaule dedicat a la Mare de Déu. La Verge apareix entronitzada i coronada, i als seus peus es pot veure el creixent de lluna que remet a la figura de la Dona descrita per sant Joan a l'Apocalipsi. La Mare de Déu duu el Nen a la falda, despullat i amb un fragment de corall penjat del coll. Tots dos estan acompanyats de quatre àngels, dels quals dos toquen llaüts i els altres dos ofereixen una plata de raïm a la Mare de Déu i una altra amb peres, al Nen.Una inscripció als peus del tron de la Mare de Déu permet llegir encara el nom del pintor, però s'ha perdut la data que, molt probablement, va ser esborrada quan la peça va entrar al comerç i es va intentar fer passar per una obra d'origen italià. J. Fiter i Inglés, el 1876, va poder veure la taula encara a l'església parroquial de Bellcaire, i en transcriu tant la signatura com la data, que ell llegeix com a "MCCCCL".