L'església de Sant Romà de les Bons va ser consagrada el 23 de gener de 1164. Al voltant d'aquesta data s'estableix la cronologia de les seves pintures murals romàniques i, per extensió, la dels conjunts que estilísticament s'hi relacionen: Sant Miquel d'Engolasters (que també es conserven al Museu Nacional), Anyós i Santa Coloma d'Andorra. Aquest darrer és el conjunt més complex de tots i el que dóna nom a una personalitat artística força homogènia, que defineix el grup andorrà de l'anomenat Mestre de Santa Coloma.El Museu Nacional conserva el que ha pervingut de l'apostolat amb la Mare de Déu del mur cilíndric de l'absis i el fragment inferior del Crist en Majestat que presidia la volta de l'absis. S'hi reconeixen sant Pere amb les claus, Maria amb el calze i sant Andreu portant una creu, a l'esquerra de la finestra central, i sant Pau i sant Jaume que aguanten rotlles amb les mans velades, a la dreta de la mateixa finestra. A l'interior de l'església es conserven encara algunes restes de decoració a la part baixa de l'altar que simulen un teixit.
L'església de Sant Romà de les Bons va ser consagrada el 23 de gener de 1164. Al voltant d'aquesta data s'estableix la cronologia de les seves pintures murals romàniques i, per extensió, la dels conjunts que estilísticament s'hi relacionen: Sant Miquel d'Engolasters (que també es conserven al Museu Nacional), Anyós i Santa Coloma d'Andorra. Aquest darrer és el conjunt més complex de tots i el que dóna nom a una personalitat artística força homogènia, que defineix el grup andorrà de l'anomenat Mestre de Santa Coloma.El Museu Nacional conserva el que ha pervingut de l'apostolat amb la Mare de Déu del mur cilíndric de l'absis i el fragment inferior del Crist en Majestat que presidia la volta de l'absis. S'hi reconeixen sant Pere amb les claus, Maria amb el calze i sant Andreu portant una creu, a l'esquerra de la finestra central, i sant Pau i sant Jaume que aguanten rotlles amb les mans velades, a la dreta de la mateixa finestra. A l'interior de l'església es conserven encara algunes restes de decoració a la part baixa de l'altar que simulen un teixit.
Escena que forma part d'una sèrie de vint quadres dedicats a sant Francesc d'Assís, que decorava, fins a l'època de la invasió napoleònica, el claustre major del convent gran de Sant Francesc a Barcelona, al costat de la muralla de mar. Il·lustra les virtuts del sant des del seu naixement fins a la mort. Antoni Viladomat és el pintor més important de la primera meitat del segle XVIII a Catalunya. La seva proposta estètica qualla en una societat que recupera el dinamisme social, econòmic i cultural després del sotrac de la Guerra de Successió.
Els baldaquins són mobles que cobreixen l'altar, decorant i monumentalitzant l'espai més sagrat de l'església. Els de tipus plafó, com el de Tost, són una producció característica del romànic català. La taula o plafó pintat estava sostingut en posició horitzontal per una estructura de bigues que s'encaixava a la paret de l'absis. Els baldaquins-plafó oferien una alternativa eficaç i econòmica als baldaquins en forma de templet, dels quals solien disposar les esglésies més riques. Del conjunt de Tost es conserven també la biga davantera i una cresteria, totes dues al Museu Episcopal de Vic.Aquesta obra forma part de l'exposició "Diàlegs intrusos". Visita'n l'itinerari virtual a l'app Second Canvas.