Mostrant 181 - 198 de 204
Orfebreria
Creu d'altar de bronze, grega i patada, sostinguda per un mànec de llautó que malgrat alguns dubtes plantejats, sembla ser contemporani (es repeteix a la creu burgalesa de Villarobe). El centre l'ocupa un gran medalló, decorat amb senzills ressalts circulars, al qual conflueixen els quatre braços de la creu, pràcticament idèntics i acabats en forma lleugerament concava. La decoració dels braços, gravada a buril, se situa només en una de les cares. És a base d'entrellaços, i es completa amb tota una sèrie d'elements retallats que en segueixen el perímetre: en origen (hi ha algunes pèrdues) eren tres parells de petites palmetes trifol·liades, i dos capets d'àguila situats als angles finals; hi ha també un petit ressalt prismàtic a la part central de cada extrem, on potser s'ha perdut un altre motiu.\nTota la creu és feta mitjançant l'adjunció (aparentment, amb espigues metàl·liques) de cinc peces de fosa distintes (els quatre braços i el medalló central). Tipològicament, la creu és a l'estela d'una tipologia de peces d'origen tardoantic i àmplia difusió europea, que tingué una especial repercussió a la Hispania visigoda i, després, als regnes cristians altmedievals del nord peninsular. Són cèlebres en aquest sentit les creus asturianes del segle IX, que defineixen un protipus de llarga continuïtat, un exemple tardà (i molt rústic) del qual seria la nostra peça. Aquesta ha estat més aviat comparada amb la creu de Peñalba (ca. 940), i a la més tardana de Mansilla de la Sierra (1109); com en aquest darrer cas, l'anàlisi de la seva decoració és clarament en contacte amb el món romànic, i permet de situar-la cronològicament al segle XI. \nDes d'un punt de vista simbòlic, la creu es connota com una imatge de Crist triomfant, en certa manera record del vell lema constantinià («in hoc signo vinces») que tot sovint (no pas aquí) apareix inscrit en aquesta tipologia de peces; s'ha pretès interpretar la decoració vegetal, i especialment els caps d'àguila, en el mateix sentit triomfant, tot i que potser són senzillament recursos ornamentals sense rerefons metafòric. En qualsevol cas, la creu no pressuposa la significació sacrificial ni l'al·lusió al Calvari que comporten els crucifixos, els quals substitueixen progressivament la tradició hispana en aquesta època romànica.
