Mostrant 5581 - 5598 de 8187
Dibuix
Sarrià fou una vila independent del pla de Barcelona, documentada ja al segle X, que fou annexionada a Barcelona el 1921. El nucli situat al voltant de l'església i l'existent a les masies de fora de la vila formaven una societat rural que fonamentava l'economia en el rendiment de la terra. Amb el temps es va anar transformant en una societat urbana de menestrals i artesans, que, amb la proliferació de torres i xalets d'estiueig (segles XVI-XVII), va adquirir una gran importància.
Dibuix
A l'escena es veu una trobada de frares amb militars i un home, que semblen discutir, mentre un altre grup de personatges, on semblen distingir-se dues dones, estan a l'esquerra entorn del que podria ser una font. Hi ha dos trossos de paper escrits a tinta marró i a llapis, retallats d'algun altre escrit i afegits a la part inferior del revers; una de les inscripcions que hi ha, de difícil transcripció, podria estar relacionada amb el dibuix. El convent de frares caputxins s'instal·là al segle XVI a uns terrenys anomenats Desert de Sarrià, on hi havia l'ermita de Santa Eulàlia. Durant la Guerra de Successió fou ocupat militarment, però bona part de la comunitat religiosa va poder continuar amb el servei religiós i el lloc es va respectar. Desaparegué el 1835 amb la desamortització dels béns de l'Església.
Dibuix
El nom de Targa que apareix a la inscripció és un canvi fonètic de Tàrrega, utilitzat habitualment pels habitants de la localitat, capital de la comarca de l'Urgell; com a gentilici s'utilitza, per tant, tarregarins o targarins Pensem que el monument que apareix al dibuix, que no existeix a l'actualitat, podria ser la Font del Rei, que, segons explica Josep Maria Segarra (Josep Maria Segarra i Malla, Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions. III (Segles XVIII-XX), Tàrrega, Ajuntament, 2005, p. 28-29), fou una font pública, que s'erigí a finals del segle XVIII, a la placeta de Sant Agustí, en concret a l'hort del doctor Francesc Anton de Copons. La descripció diu que agafava l'aigua de la partida de Comabruna i que tenia quatre cossos de pedra sobre els que s'alçava una estàtua de Carles IV. La font desaparegué en una riuada l'any 1874. Els camins rals comuniquen totes les poblacions d'una certa importància. Cervera, Guissona, Tàrrega, Agramunt són poblacions que neixen a les principals cruïlles dels camins històrics. El camí més important a l'època moderna a la Segarra i l'Urgell és el de Barcelona, Lleida i Saragossa, que creiem és el que feu Delamare quan arribà des de Saragossa. També hi ha la variant d'aquest camí provinent de Tarragona que va a Tàrrega, Agramunt i la vall del Segre.
![image for: Adolphe Hedwige Alphonse Delamare - Vista de Montserrat des del Llobregat a prop d’Esparreguera (anvers) / Restes d'una acadèmia (revers) - Dilluns 27 de desembre de 1824 [1]](https://www.museunacional.cat/sites/default/files/styles/resize_500x500/public/images/art_piece/first_gallery/98996/251752-r_095502.jpg "Adolphe Hedwige Alphonse Delamare - Vista de Montserrat des del Llobregat a prop d’Esparreguera (anvers) / Restes d'una acadèmia (revers) - Dilluns 27 de desembre de 1824 [1]")
Dibuix
D'origen romà, el característic Pont del Diable, damunt del riu Llobregat al seu pas per Martorell, formava part de la Via Augusta. Com diu l'autor, estava al camí entre Barcelona i Lleida. La data del dibuix ens indica que Delamare visità Martorell abans d'arribar a Barcelona.
Dibuix
Com diu la inscripció, de Cardona sortia el camí d'Urgell o dels contrabandistes, itinerari de rellevància entre els segles XVII i XVIII, quan després de la Pau dels Pirineus (1659) les poblacions de la Catalunya nord, sotmeses al rei francès, es van veure obligades a comprar només la sal del rei, d'inferior qualitat a la de Cardona, la qual cosa originà el contraban d'aquest producte. Al dibuix veiem a primer terme el Pont del Diable o Pont Trencat, que es troba vora la vila sobre el riu Cardener, i que ha estat declarat part del conjunt del Camí de Sant Jaume. D'aquest pont no resten a l'actualitat més que dues arcades, que pel que veiem al dibuix és el mateix que hi havia l'any 1825. No sé sap si els dos arcs del pont indiquen que fou una obra inacabada o bé que una crescuda del riu s'endugué la part que falta; es creu que podria haver tingut cinc o sis arcs. A Cardona hi ha dos ponts més: el de la Coromina −que apareix a l'apunt número 55 d'aquesta sèrie− i el de Sant Joan, que actualment és tot nou, ambdós també sobre el riu Cardener.
Dibuix
Vista des de la vall d'aquest singular poble de la Garrotxa, situat en una cinglera basàltica a 296 m d'altitud, que forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És un dels municipis més petits de Catalunya que es troba limitat per la confluència dels rius Fluvià i Toronell, enmig dels quals s'aixeca la cinglera. És un magnífic mirador natural i la seva espectacularitat l'ha fet convertir-se en un dels paisatges de Catalunya més representats al món de l'art.
![image for: Adolphe Hedwige Alphonse Delamare - Capella de la Mare de Déu del Remei a Manresa (anvers) / Pescadors feinejant a la platja (revers) - 14 de maig de 1826 [1]](https://www.museunacional.cat/sites/default/files/styles/resize_500x500/public/images/art_piece/first_gallery/98948/251763-r_095492.jpg "Adolphe Hedwige Alphonse Delamare - Capella de la Mare de Déu del Remei a Manresa (anvers) / Pescadors feinejant a la platja (revers) - 14 de maig de 1826 [1]")
Dibuix
Situada al final del carrer del Remei de Dalt, al davant de la fàbrica Nova de Manresa, en el lloc conegut fins la seva construcció (segle XVII) com Altiplà o Roquer d'Amigant, hi ha aquesta capella que dóna nom al raval i que fa uns cent anys constituïa els afores de la ciutat i l'inici del regadiu. A la façana hi destaca el portal de llinda plana que té a sobre una petita fornícula amb la imatge de la Mare de Déu del Remei. La façana es corona amb un campanar d'espadanya força enlairat. Al 1861 s'hi van fer algunes reformes i va patir destruccions durant la Guerra Civil, com la resta del patrimoni religiós de la ciutat. El febrer del 1986 es va acabar la restauració i se'n va millorar l'entorn enderrocant els edificis del voltant. al revers un dibuix a llapis de pescadors faenant a la platja.
Dibuix
Aquest característic pont romànic es troba encara a l'entrada del conjunt del monestir. La inscripció ens indica que Delamare arribà a Sant Miquel del Fai fent el camí a Vic, probablement des de Caldes de Montbui. Les aquarel·les, 152, 160 i 170 i l'apunt 123 recullen vistes del monestir i dels seus voltants, datades per l'autor l'any 1826.
Dibuix
La imatge recull una vista de l'església de Sant Miquel, que es troba sota una balma, dins del recinte del monestir. El monestir de Sant Miquel del Fai està situat al paratge natural dels Cingle de Bertí, al terme municipal de Bigues i Riells. Es troba sobre un cingle a l'esquerra del riu Rossinyol, just al damunt de l'impressionant salt d'aigua del riu. El priorat de Sant Miquel del Fai fou un lloc de culte habitat per monjos benedictins des del segle X fins al XVI, que s'establí entorn a la cova on es venera Sant Miquel Arcàngel. Al segle XV es construí una església a partir d'una altra anterior. L'any 1832 fou abolit el priorat i el 1835 espoliat i venut a particulars. Avui és un destí turístic important encara que la conservació no sembla haver estat prou respectuosa amb els elements i edificis antics. Les aquarel·les, 152, 160 i 170 i l'apunt 123 recullen vistes del monestir i dels seus voltants, datades per l'autor l'any 1826.
![image for: Adolphe Hedwige Alphonse Delamare - Porta d’entrada a l’antiga ermita de Sant Miquel al Monestir de Sant Miquel del Fai (anvers) / Apunts de vaixells (revers) - Maig de 1826 [1]](https://www.museunacional.cat/sites/default/files/styles/resize_500x500/public/images/art_piece/first_gallery/98994/251766-r_095499.jpg "Adolphe Hedwige Alphonse Delamare - Porta d’entrada a l’antiga ermita de Sant Miquel al Monestir de Sant Miquel del Fai (anvers) / Apunts de vaixells (revers) - Maig de 1826 [1]")
Dibuix
Dins del conjunt del monestir existeix aquesta antiga ermita, quasi integrada al rocam. Aquesta vista avui resulta difícilment recognoscible. Una imatge força semblant de l'ermita apareixeria reproduïda l'any següent al Voyage pittoresque et militaire en Espagne (1827) de Jean-Charles Langlois. Les aquarel·les, 152, 160 i 170 i l'apunt 123 recullen vistes del monestir i dels seus voltants, datades per l'autor l'any 1826.