Es tracta d'una obra formada per tres carrers verticals, amb tres escenes a cada carrer lateral (fent un total de sis); es llegeixen de dreta a esquerra i de dalt cap a baix: Anunciació, Naixement, Epifania, Presentació al temple, Resurrecció i Ascensió. A la part central, trobem un parell més de temes, d'un tamany més gran: l'Assumpció a sobre, i la Pentacosta a sota. Pels vuit temes representats, sembla un retaule dedicat als goigs de la Mare de Déu. L'estructura està decorada amb una mena d'ordre arquitectònic, el qual comença amb quatre petits pedestals que fan de base a quatre columnes de fulles vegetals que semblen balustres (les conegudes columnes monstruoses), que en lloc de capitells tenen caps d'àngel i, per sobre, un entaulament amb un fris de sanefes i metopes amb bustos (un parell amb guerrers amb casc i un altre parell amb motius florals). Es tracta d'una obra realitzada al segon terç del segle XVI, amb elements propis de l'art híbrid d'aquesta època del Renaixement com la columna monstruosa o els bustos de guerrers amb cascos, però les escenes estan pleníssimes de personatges i, a més, estan realitzades amb unes formes molt anguloses i retardatàries. Hauria de ser una obra datable entre 1540 i 1560. A nivell iconogràfic (tal com especifica Narbón 2025), la devoció dels set goigs de la Mare de Déu va tenir força en el culte català fins els canvis produïts en el concili de Trento, de manera que ja no apareix recollida en la revisió del Missal de Barcelona fet el 1570.

Composició dividia en un tríptic. A l'escena central hi ha l'Epifania, al lateral dret l'Anunciació i al lateral esquerre un escena de Descans en la fugida a Egipte. L'obra fou atribuïda per primera vegada per Bermejo (1988), que l'atorga a Jan van Dornicke (també anomenat "Mestre de 1518"); tot i que tampoc descartava al seu gendre Pieter Coecke.

Composició dividia en un tríptic. A l'escena central hi ha l'Epifania, al lateral dret l'Anunciació i al lateral esquerre un escena de Descans en la fugida a Egipte. L'obra fou atribuïda per primera vegada per Bermejo (1988), que l'atorga a Jan van Dornicke (també anomenat "Mestre de 1518"); tot i que tampoc descartava al seu gendre Pieter Coecke.