La vall de Boí és un dels territoris del Pirineu català on s'ha conservat més romànic, testimoni de la importància de l'indret durant l'edat mitjana però també de l'aïllament posterior, que n'ha evitat la desaparició. Les restes de la decoració mural de l'església de Boí, el poble que dóna nom a la vall, són instal·lades en un espai que evoca l'arquitectura del temple, el que permet situar la major part dels fragments segons la seva ubicació original. De l'interior de l'església es conserven pintures de les naus laterals, dels pilars i arcs de separació de les naus, així com del mur occidental, per bé que tot el conjunt devia anar policromat. Datades del tombant de segle XI-XII, el seu particular estil té poc a veure amb altres conjunts catalans i es vincula a la cultura artística del centre i el sud de França. El caràcter dinàmic de la representació o l'ús de colors plans i de formes ben siluetejades són pròxims als procediments de la il·luminació de manuscrits, d'on també sembla que provenen alguns motius iconogràfics.Les pintures conservades de Sant Joan de Boí revelen un programa iconogràfic singular. Hi destaca una gran escena festiva amb joglars i saltimbanquis (que es pot contemplar al mur lateral de la dreta), que sorprèn en un context religiós però que potser al·ludeix les celebracions vinculades a la consagració del temple. Hi ha també un ampli cicle dedicat als sants, al qual pertany el conegut fragment de la Lapidació de sant Esteve, així com un magnífic bestiari situat als intradossos dels arcs de separació de les naus, un dels més amplis i singulars de tot el romànic català.