El bestiari en el romànic

Els animals són un dels elements més significatius de la iconografia medieval i el que simbolitzaven a l’època, un dels aspectes menys coneguts avui en dia. A partir del segle XII, els pensadors medievals van descobrir la natura com un camí per assolir el coneixement de totes les veritats i els animals es van convertir en exemples per al comportament humà. Una dimensió simbòlica es va afegir a la relació entre els humans i els animals, en què aquests darrers eren metàfores que explicaven veritats religioses.
A partir del segle XIII els bestiaris es popularitzen, fins i tot en els àmbits cortesans, i adquireixen una tendència moralitzant cada vegada més accentuada: ja no expliquen només veritats eternes, sinó també com s’ha de comportar la gent.

Podeu veure l'àlbum del museu dedicat al bestiari a Pinterest:

Follow Museu Nacional d'Art de Catalunya's board Bestiari on Pinterest.

El bou i la mula

La mula és un híbrid de cavall i somera o d’ase i egua. Plini, a la seva Història natural, diu que els animals que neixen de dues espècies diferents són d’una espècie nova que no té res a veure amb la dels pares i, a més a més, no procreen.
El bou, un brau castrat, és un animal domèstic, vinculat a les feines del camp i al treball. Representa la força pesant, lenta i obstinada, però eficaç.
En la iconografia cristiana hi ha una tradició antiga, del segle IV, esmentada en els evangelis apòcrifs, que representa el bou i la mula, sovint només de mig cos, al costat de Josep i de Maria en el naixement de Jesús. D’una banda, la mula simbolitzaria la capacitat de Maria d’infantar i conservar la virginitat i, de l’altra, el bou, dòcil i manyac, representaria sant Josep, home pietós i submís que, sense intervenir en la concepció de Crist, va acceptar els designis de Déu.
A més, com que la mula és un animal oposat al bou, representaria els aspectes malèfics davant dels benèfics, les forces del mal vençudes i superades pel Redemptor.
Les sales del museu acullen moltes representacions d’aquests animals en el naixement de Jesús, principalment a la pintura sobre taula, com el frontal de Cardet i el d’Avià, sense oblidar l’escultura en pedra.

El camell

No és un dels animals més representats en la plàstica romànica, encara que és un dels més coneguts durant l’edat mitjana, perquè formava part de les grans caravanes de mercaders que feien les rutes comercials més importants d’Àsia i Àfrica.
En podeu veure un a la sala dedicada a les pintures murals de Sant Joan de Boí. Com a animal exòtic també se’l representava a les estances nobiliàries, era muntura en les cançons de gesta i en algunes ocasions fou ofert com a regal imperial.
Sant Isidor a les Etimologies en parla com d’un animal humil perquè quan ha de ser carregat s’ajup a terra. Així, per exemple, una de les versions catalanes dels bestiaris en destaca el fet que s’agenolla de quatre potes.
Per aquesta condició d’humil, durant l’edat mitjana apareix com a atribut de l’obediència i especialment com a símbol de la humilitat i la submissió. Si us fixeu, en el camell de Sant Joan de Boí, porta una creu pintada al cos, referència a Crist que humilment es va sotmetre a la voluntat del Pare.
Les pintures d’aquesta sala són un bon exemple d’un bestiari medieval. Hi podeu veure tota una colla d’animals, alguns reals, d’altres fantàstics, fruit de l’imaginari de l’època: l’elefant i el carcoliti, la bèstia apocalíptica de set caps, la vipra, el gall, la pantera...

El cavall

Les religions antigues el consideraven un animal sagrat i l’associaven a les tenebres i al món terrestre i subterrani, d’on sorgeix galopant. És fill de la nit i del misteri, i alhora portador de la vida i de la mort.
D’una banda era considerat un animal pur i impur, funerari i vinculat a la mort; de l’altra, era auguri de felicitat i podia sorgir de les tenebres i elevar-se cap al cel com un cavall alat. El cavall viatjava entre el cel i la terra i, per tant, se situava entre la mort i la resurrecció. És també clarivident: coneix les coses de l’altre món, veu allò que l’home no veu, el guia de nit i l’avisa dels obstacles.
Se’l presenta com a muntura dels déus, de l’heroi, del cavaller amb qui s’uneix per lluitar contra el drac. A l’enfrontament entre el bé i el mal, el cavall és valorat positivament davant la bèstia que cal matar. Com a muntura el podeu veure al frontal de Gia, muntat per sant Martí, o en escenes profanes com en un capitell on és muntat per un rei barbut i la seva dama.
Però la representació  més característica és a l’Epifania. Sant Mateu ens explica el viatge dels tres Reis Mags, que tot cavalcant van a adorar el nen Jesús. En el frontal de Mosoll, apareixen tots tres de perfil, gairebé iguals però de color diferent: l’un és negre, l’altre és blanc amb taques rodones i el tercer torna a ser negre.

El colom

El colom és honest perquè es manté fidel a la seva parella fins i tot després de la mort. Per aquest motiu simbolitza la fidelitat i el matrimoni i, alhora, com tots els animals alats, l’espiritualitat, la sublimació dels instints, l’elevació, la transcendència i el despreniment de la terra.
És un dels símbols més utilitzats per l’Església per plasmar l’Esperit Sant (a les pintures de Sorpe i a les d’Estaon), Jesucrist, l’Església, els fidels i l’ànima dels innocents. Més tard, també serà un dels emblemes de la Verge Maria. Com a imatge de puresa apareix en escenes com ara la presentació de Jesús al temple o l’ofrena de sant Josep de quatre coloms blancs al temple que apareix al frontal de Mosoll.
El Colom Eucarístic que podeu veure és un vas litúrgic que servia per guardar les hòsties consagrades i entre les misses es penjava sobre l’altar amb un sistema de cadenes. Està construït amb làmines de coure i el cos daurat és cisellat amb un tema que vol reproduir les plomes curtes. Les ales i la cua són esmaltades de color blau, verd, vermell i groc. El colom s’afirma així com a símbol litúrgic representant el Crist que es reencarna misteriosament en l’Eucaristia.
Altres vegades, però, pel fet que en fer-se gran lluita i expulsa el seu pare del niu per aparellar-se amb la seva mare, representa també la luxúria i per això en alguns manuscrits medievals apareix a la mà d’una dona, que encarna la luxúria.

El drac

Els bestiaris defineixen el drac com la més gran de les serps i de tots els éssers vivents. Per això, a l’època romànica se’l representava com una serp enorme i d’aspecte terrible: boca molt oberta i dents prominents, llençant l’alè de foc, ulls flamejants, banyes, potes amb urpes de lleó, ales i un cos sovint més d’ocell que de rèptil, cobert d’escames per protegir-se, i una cua llarga, on tenia la força. Deien que mataven amb la cua, amb aquesta part del darrere que no es pot veure perquè és la de l’inconscient.
Per les seves característiques aquest animal fantàstic conté els quatre elements de la natura: el foc per l’alè, l’aire per les ales, l’aigua per les escates del cos i la terra per la forma de serp.

El drac vigila els tresors, els passos i els llocs sagrats, arrasa terres i és adversari de l’heroi, el cavaller o el sant. És el caos d’on neix la vida i se l’ha de matar perquè la vida es desenvolupi lliurement. Hi ha dos personatges que han lluitat contra el drac. Un és sant Miquel, que com diu l’Apocalipsi s’enfronta al dimoni, representat habitualment com un drac de molts caps, com a Sant Joan de Boí, o només amb un com a les pintures de Sant Miquel d’Engolasters. El nombre de caps mai és fix  i poden sortir de qualsevol lloc (la cua, el coll, el tors...). Al frontal dels Arcàngels, sant Miquel, amb escut i llança crucífera, lluita amb un de cinc caps. La mateixa escena la podeu veure bàcul de Mondoñedo. El segon heroi és sant Jordi, cavaller palestí del segle III martiritzat a Lydda, la llegenda del qual no va agafar la seva forma definitiva a Occident fins al segle XII. No n’hi ha cap representació en l’art romànic del museu, però sí en obres d’altres èpoques.
Altres vegades, el drac duu una estrella incrustada a la cua, i ataca un sagitari o centaure, que es defensa llançant-li fletxes, com es pot veure a les pintures de la sala capitular de Sixena.

El griu

És un ésser híbrid inclòs en els bestiaris d’animals fantàstics i un dels més representats a l’edat mitjana. Se’l descriu amb cap d’àliga, i cos, potes i urpes de lleó. És un animal fort que amb les urpes pot aixecar al vol un home armat i fins i tot un cavall o un bou.
El griu protegeix tresors, especialment d’or i pedres precioses, entre les quals l’àgata és de les més preuades per l’animal, que sovint guarda en el niu. La funció de guardià la recull l’Occident medieval de la tradició mesopotàmica, en què els grius eren éssers que vigilaven l’arbre sagrat o Arbre de la Vida. És en aquest sentit que podem entendre la representació del griu de San Pedro de Arlanza, situat originàriament a banda i banda d’una de les finestres de la sala palatina protegint l’estança reial. A les pintures de Sixena, al costat del sacrifici d’Isaac, un griu lluita contra un drac alat, en l’etern combat entre el bé i el mal.
A banda, en la seva connotació negativa també pot simbolitzar el diable que en el moment de la mort s’enduu l’ànima dels pecadors a l’infern.

El lleó, el brau, l’àliga i l’àngel: el Tetramorf

La paraula ‘tetramorf’ etimològicament indica una representació de quatre elements. En la tradició cristiana, el profeta Ezequiel descriu quatre criatures amb cara humana i aparença animal. Ja a l’edat mitjana, aquestes quatre criatures es van associar als quatre evangelistes, representats al voltant de Crist. A les sales d’art romànic en destaquen uns quants exemples, tant en pintura mural (el de Sant Climent de Taüll), com en pintura sobre taula, com el que us presentem en el Baldaquí de Tost. Encara que no en tenim cap mostra, també es representava en llibres miniats.
El lleó representa Marc perquè el seu Evangeli comença parlant de sant Joan Baptista, que clama en el desert. La seva veu és com la del lleó, un animal fort i noble, com ho serà Jesús.
El brau és Lluc perquè comença parlant del sacrifici de Zacaries a Déu i el brau és el símbol del sacrifici, el desig d’una vida espiritual, que permet a l’home triomfar per damunt de les passions animals i obtenir la pau.
L'àliga simbolitza Joan perquè aquesta au és considerada un animal savi i clarivident, que quan vola mira directament el sol, i l’evangeli de Joan és més abstracte i teològic que els altres.
Finalment, l’àngel és Mateu, perquè és l’únic que en el seu evangeli parla de la genealogia de Crist, el Fill de l'Home, i a més representa l'amor diví, enviat pels àngels, els missatgers de Crist, als humans.

L’anyell

L’anyell, l’ovella que encara no té un any de vida, des dels temps antics és un dels animals predilectes per als sacrificis. Per això la tradició cristiana l’ha relacionat amb el sacrifici de Crist, com ara a les pintures de Santa Maria de Taüll o a les de Sant Cristòfol de Toses. Des dels primers temps del cristianisme l’anyell està dotat d’un fort contingut simbòlic: Crist és l’anyell de Déu i el bon pastor que té cura del ramat. En la plàstica romànica el podeu veure en creus, com la de Bagergue, o en pintures murals. Una de les imatges més impactants és el magnífic anyell que hi ha a la clau de volta d’un dels arcs preabsidals de l’església de Sant Climent de Taüll. Aquesta representació de l’animal amb set ulls que sosté el llibre dels set segells correspon a una imatge de la manifestació de Déu que apareix descrita a l’Apocalipsi. És una de les més esteses de la pintura romànica i respon a la tradició de considerar Crist com a veritable anyell pasqual immolat per a la salvació de la humanitat.

L’elefant

Tot i que no sabem si els artistes romànic havien vist mai un elefant, és cert que aquest animal és un dels més representats a l’època. Com a animal exòtic, igual que el camell, també va ser objecte de regals entre la reialesa i va ser representat de maneres a vegades fins i tot divertides. Per exemple, la trompa de l’elefant del Baldaquí de Toses sembla més aviat una trompeta.
Simbolitzava la castedat i el baptisme, associant-lo a les característiques de la seva vida sexual que els bestiaris medievals havien donat a conèixer.
Per la seva força i vigor va ser un element més en la maquinària de guerra dels exèrcits antics. Per això a les pintures de Sorpe, així com al Baldaquí de Toses, apareix duent una torre a l’esquena. Ara, aquesta imatge també simbolitza la fortalesa i la castedat que necessita l’Església per resistir les temptacions del diable.
A Sorpe s’ha conservat també part de la representació d’un zodíac: un cranc i un sagitari o centaure.

La serp

En la iconografia cristiana la serp és un dels animals simbòlics més importants i més complexos. El Gènesi explica que la serp era el més astut de tots els animals salvatges que Déu havia fet i que va temptar Adam i Eva en l’episodi del pecat original.
Es converteix aleshores en el símbol del dimoni, l’enemic principal de Déu, i per això es troba representada enroscada a l’Arbre de la Vida, en forma d’espiral ascendent, que s’interpreta com la rebel·lió contra Déu. En el pilar de Camarasa i a les pintures de Sixena podeu veure la representació del pecat original, amb Adam i d’Eva a banda i banda de l’Arbre de la Vida i la serp cargolada al tronc. Deien que la serp fugia de l’home nu, l’atacava si anava vestit. Per això, tal com diu el Gènesi, mentre Adam va anar nu pel Paradís la serp no va gosar atacar-lo, perquè estava net de pecat, però quan es va vestir de mortalitat i es va cobrir de vicis, s’hi va llançar.
Tot i que el seu simbolisme és malèfic i negatiu perquè va ser protagonista del pecat original, representa el dimoni i apareix al Judici Final com a representació de l’infern i personificació del mal, algunes vegades fa referència a Crist i adquireix un sentit més positiu.