.

En els inicis de la seva trajectòria artística, Miquel Blay, instal·lat a Roma com a pensionat de la Diputació de Girona, va modelar un esbós en terracota d'un grup integrat per un vell i una nena asseguts en un banc, arraulits de fred. A l'any següent Blay el va esculpir a grandària natural, però aquesta vegada amb les figures nues. Aquest esbós es va convertir en la peça definitiva i en una de les més significatives de la producció de l'autor; i cosa que és més important, en una de les obres mestres de l'escultura catalana.

Els primers freds, escultura emmarcada en el realisme naturalista adoptat per Blay en la seva etapa de formació, representa un tema anecdòtic tractat amb extrema minuciositat. Només cal observar l'anatomia del vell, especialment la textura de la pell i la morbidesa de la carn, per a comprovar el domini tècnic de l'artista. No obstant això, en esculpir el marbre, va introduir elements plàstics propis del modernisme, com el non finito, o esfumat, de la cara de la nena, de clara influència rodiniana. Així, Blay aconseguia una síntesi entre una escultura convencional i efectista i l'escultura modernista, de la qual ell mateix anava a ser un dels màxims exponents. Però al marge dels seus indubtables valors plàstics, la veritable força d'aquesta obra radica en la capacitat de l'artista per a transformar una escena de tendresa commovedora en una representació idealitzada de patiment humà.

Miguel Blay (1866-1936) va néixer a Olot en el si d'una família humil. Va viure l'ambient cultural d'un dels millors temps de la capital de la Garrotxa. Va iniciar els seus primers passos al costat del professor José Berga i Boix, director de l'Escola de Belles Arts i ja en edat primerenca va entrar a treballar en el cèlebre taller instituït pels germans Vayreda, i conegut per «El Arte Cristiano», dedicat a modelar imatges. També va freqüentar el Centre Artístic de la ciutat, en la qual va exercir a més de model.

En 1888, quan comptava 22 anys, la Diputació Provincial de Girona, a instàncies del pintor Joaquín Vayreda, convoca la primera beca d'ampliació d'estudis artístics en escultura, a realitzar en París. L'Ajuntament d'Olot li concedeix a Blay, qui la va obtenir per l’obra Caridad. Va cursar la beca de l'Escola de Belles arts de la capital de França i a les nits anava a l'Acadèmia Julien on acudien els artistes més moderns del moment. També va freqüentar el taller de l'escultor i medallista Henry Chapu que va influenciar en Blay, on va aprendre el realisme, la solidesa i harmonia que tant impera en la seva obra.

El 1892 s’estableix a Roma, on executa el primer model amb argila del que serà la futura escultura d’Els Primers Freds. Segueix la seva activitat artística al Cercle Artístic de Sant Lluc, fundat el 1893 com a espai de trobada d’artistes i creadors del modernisme català. El crític Raimon Casellas reconeixerà l’excel·lència tècnica de Blay i veurà com la seva obra es consolida. Després del viatge a Roma, Blay s’instal·la a Madrid al 1906 on hi residirà fins els seus últims dies. Des de 1907 també va ser professor de la Escuela Especial de Bellas Artes de Madrid i entre 1925 i 1932 ostentarà el càrrec de director de l’Acadèmia de Belles Arts de Roma. Durant tot aquest temps rebrà encàrrecs per produir obres de caràcter monumental i públic, així com retrats i medalles que també esculpí.

Pel que fa a Els Primers Freds, Blay esculpeix un primer modelat a Roma el 1892. Sembla que en un primer moment Blay va concebre l’obra amb els dos personatges vestits, però col·legues de la professió el van animar a deixar les figures nues per incrementar el realisme del conjunt escultòric. El conjunt amb figures vestides fou premiat amb la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Madrid, el mateix 1892. La segona versió, amb les figures ara nues, es va presentar a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona el 1894 i va tenir una gran rebuda tant per part del públic com per la premsa especialitzada, va tenir un Premi Extraordinari i, al cap de 2 anys, l’Ajuntament va adquirir el guix per 5.000 pessetes.

Al Museu Marian Vayreda d’Olot es conserva l’obra Cap de nina (1899), un estudi del personatge femení que després Blay desenvoluparia a Els Primers Freds. De la mateixa manera, Blay esculpí un marbre titulat Margheritina on reprendria la model femenina que ja havia utilitzat a Els Primers Freds.

Miquel Blay, Margheritina

L’obra és una escultura de volum rodó, unifacial i esculpida a cisell d’una sola peça (massissa). Per reforçar el missatge de patiment i diferència social d’aquest grup escultòric la composició és tancada, ja que els elements van cap al centre. Aquest tancament queda reforçat per la posició de la nena, tot i que l’ancià mira endavant, com que no mira a l’espectador/a no es considera una composició oberta. Trobem una línia recta horitzontal al banc que es contraposa amb la línia sinuosa de la S de la nena i la línia corbada del vell.

El tractament anatòmic és molt realista, el veiem a les arrugues, a la barba, als plecs de la pell i al rostre. A l’anatomia de l’home es mostra el fred que està passant amb les mans, la postura, els músculs tensionats i amb la mandíbula. A més, per marcar més la diferència entre l’edat dels dos personatges, juga amb les textures: al banc hi ha molta rugositat i els cossos són llisos. Tot i això l’avi presenta arrugues i té entrants i sortints, diferenciant-se de la nena, que és tota llisa.

El que no és realista d’aquesta peça és la nuesa. Blay els representa nus per emfatitzar el valor simbòlic de l’obra, ja que la nuesa universalitza als personatges i assenyala la feblesa de l’ésser humà. Precisament, les dues edats representades recullen els períodes de la vida on som més vulnerables. Blay, a través del realisme en el tractament del marbre, aconsegueix esculpir una representació idealitzada del sofriment humà. Alhora, el fred no només té una dimensió de corporalitat sinó que també pot fer referència a mals temps que venen i a èpoques de penúries. Un altre significat que se li ha donat és com el pas de l’etapa del realisme al simbolisme de finals de segle, així l’ancià representa el realisme i la nena el simbolisme.

El temps en aquesta escultura té una significació profunda: la mirada de l’avi denota que en la seva vida hi ha més passat que futur, mentre que la nena podria representar el futur i tot aquell temps que encara està per venir. Alhora, l’escultura també pot portar a reflexions entorn la pervivència del record i l’oblit. Aquesta visió particular del temps servirà d'inspiració a artistes posteriors com el poeta Joan Margarit, que homenatja el grup escultòric d’Els Primers Freds publicant un recull de poemes (1975- 1995) amb el títol homònim on també reflexiona sobre la penúria del pas del temps i la idea de l’oblit. El propi Margarit diu que ”ni la idea que es fa un de sí mateix escapa a l’erosió del temps”.

L'obra, de gran sobrietat, s'acosta a l'escultura de tradició francesa, arrencant la figura del bloc sense escalabornar, esculpint el tendre rostre d'una nena que queda esfumat, i transcendint una elaboració merament narrativa, en aconseguir transmetre el sentiment de la necessitat humana de protecció. Mostra, sense cap dubte, les seves aptituds per a comunicar l'emoció i, sobretot, el seu interès en aquell moment per una expressió del realisme social.

La utilització de la tècnica del non finito per part de Blay contribueix a emfatitzar l’antagonisme formal entre les dues figures representades. El detallisme en el rostre de l’avi contrasta amb el rostre suau i difuminat propi de l'sfumato. Ja Praxíteles utilitzava aquesta tècnica en obres com l’Apol·lo Sauròcton i fou en el Renaixement quan artistes com Miquel Àngel o Leonardo da Vinci també en feren ús, aquest darrer l’aplicà també a la pintura sota el nom d’sfumatto (només cal recordar l’atmosfera de boira de La Gioconda, entre moltes altres obres).

El mateix Rodin afirmava el següent en relació a la utilització d’aquesta tècnica: “Els meus modelats essencials ja hi són i hi serien menys si jo els acabés. Quant a polir i repolir els dits del peu o els rínxols del cabell, per a mi no té cap interès. Si ho fes, comprometria la idea central de l’escultura i l’ànima del que hagués fet.” Es tracta doncs de deixar de banda els detalls i suavitzar les línies i els contorns.

Els diferents tractaments que presenta Els primers freds (realisme, simbolisme i modernisme) va significar per l’escultura del nostre país la transició de l’academicisme a la modernitat escultòrica. Una modernitat que ja trobem plenament desenvolupada en les obres d’escultors com Josep Llimona o Enric Clarasó, entre d’altres.

Miquel Blay executava majoritàriament escultura exempta i un dels materials que més utilitzarà a la seva carrera serà el marbre. Aquesta elecció ens parla de com Blay desenvoluparà un tipus d’escultura reconeixent els clàssics i recuperant-nos en certa mesura.

A nivell de producció, Blay tenia tempos diferents en funció del tipus d'encàrrec i les condicions sota les quals podia treballar. Per a la realització d’un bust d’algun membre de la burgesia espanyola podia necessitar uns deus dies de treball continuat, mentre que un grup escultòric d’alta complexitat podia implicar-li mesos de feina al seu taller, amb feina pels primers modelats i producció de l’escultura definitiva. En canvi, la producció de medalles la podria tenir enllestida amb tres dies. Cal esmentar que durant el procés creatiu, Blay esculpia a escala reduïda per tal de poder estudiar de manera més concreta les figures i les composicions. Alhora, part del seu procés creatiu podia anar acompanyat de fotografies que s’enviaven als clients per documentar el ritme de producció i servien de prova. A part de fotografies, Blay també hauria enviat models de guix i vuit petits bustos de la model femenina d'Els Primers Freds a Madame Iturbe, una aristòcrata de l’època que hauria encarregat obres com la coneguda Margheritina (1892).

Aquests models enviats serien com reproduccions fotogràfiques però d’una categoria artística major d’acord amb el nivell socials dels comitents. Alhora, servirien als artistes per publicitat la seva producció i incrementar la seva clientela.

Dins d’aquest marc d’intensa producció escultòrica, sovint s’ha comparat el taller de Blay amb una fàbrica on l’artista te la funció principal d’obtenir la forma original, mentre que la resta de la feina quedaria subcontractada per tal de poder fer front al nivell d'encàrrecs que rebia l’escultor (artesans dedicats a treure punts, els propis fotògrafs...).

En la seva estada a París, Miquel Blay va poder conèixer la renovació escultòrica que Auguste Rodin estava duent a terme, juntament amb els nous corrents europeus en la cerca de la modernitat, dins dels quals trobem el Simbolisme. La influència de Rodin en l’obra de Blay és evident en diferents aspectes com per exemple en el tractament del marbre, on podem observar com marca la musculatura del personatge amb una gran exactitud, o en la utilització de la ja comentada tècnica del non finito en el rostre de la nena.

Blay es va submergir en diverses propostes i corrents d’escultura del seu moment per trencar amb representacions rígides i encotillades. Sense considerar-lo un artista estrictament simbolista, l’escultor va endinsar-se en aquest camí de modernitat, de la mateixa manera que ho feu amb el realisme i el naturalisme, combinant una experimentació formal de gran interès amb una execució tècnica admirable. Blay va aconseguir que les seves escultures fossin realistes més enllà de la mera descripció.  El Simbolisme fou un moviment estètic que va tenir lloc en les darreres dècades del segle XIX i que cercava l’expressió més enllà de la realitat visible o científica i proposava que calia intuir,  desvetllar i mostrar alguna cosa més que amagaven les imatges. Es tracta d’una proposta estètica d’arrel literària que es va estendre a les arts plàstiques amb gran interès.  

Amb aquesta obra Blay exerceix el paper d'innovador, i trenca amb l'estil academicista al qual pertanyien la majoria d'artistes de l'època. L'escultura és encara realista, com les altres, però el tema que proposa és nou, proposa persones anònimes i una escena quotidiana, on interessa més la càrrega simbòlica que la realitat. També és interessant la seva forta expressivitat, que mostra un sofriment humà idealitzat. És una de les primeres escultures simbòliques a Catalunya i comença a introduir les formes que prefigurarien el que després serà el modernisme.

El Cercle Artístic de Sant Lluc, de qual ell en formà part, va ser una entitat fundada a Barcelona pels germans Josep i Joan Llimona i va reunir artistes de fortes conviccions catòliques i conservadores. Aquest grup s’oposava a les idees renovadores dels primers modernistes, amb normes tan estrictes com la prohibició del nu. Quan, finalment, els membres del Cercle van modificar aquesta norma, es va produir una eclosió de l'escultura modernista, de la qual Desconsol  ha esdevingut peça paradigmàtica. La perfecta factura de l’anatomia del cos femení i, molt especialment, la seva actitud melangiosa i casta contribueixen a potenciar-ne l’adscripció al simbolisme.

El moment en que és produeix l’obra Els primers freds és caracteritza per ser una època de molts canvis (revolucions polítiques, socials i tecnològiques), provocats per la Industrialització i les seves conseqüències: la imposició del sistema capitalista, l’ascens d’una burgesia industrial i financera rica i amb inquietuds nacionalistes, el creixement caòtic de les ciutats (creixement demogràfic, emigració del camp, concentració industrial). Aquesta conjuntura crearà la necessitat d’un nou urbanisme per organitzar les noves ciutats (Pla Cerdà, el 1859), i la necessitat d’un nou estil arquitectònic dels edificis de les ciutats d’acord amb els nous temps (refús de l’estil del passat) i representatiu de la nova classe dominant.

Políticament l’Espanya de Blay és un moment històric molt convuls i  ple de canvis. Comença la Restauració borbònica (1874-1931); la mort d’Alfons XII (1885) donarà continuïtat al règim corrupte del bipartidisme de la Restauració. Serà el moment de la  pèrdua de les darreres colònies d’ultramar al 1898 i el sorgiment d’una projecció ideològica que fracassarà: el Regeneracionisme. Això portarà també un impuls del catalanisme polític amb les Bases de Manresa (1892) i cada vegada més una major  presència de la burgesia catalana  liderada per la Lliga Regionalista (1901) i la creació de la Mancomunitat (1914) que donarà un gran impuls cultural a Catalunya. L’assassinat del president Cánovas del Castillo i més tard Eduardo Dato  portarà a la desestabilització del sistema que acabarà amb un augment de l’anarquisme, la presència del pistolerisme i finalment acabarà amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). Blay viurà la plenitud i decadència de la Segona República (1931-1936) i la seva mort al gener del 1936, el lliurà de l’episodi de l’esclat de la guerra Civil al juliol del 1936. 

L’obra se situa cronològicament, a nivell cultural,  en els inicis del modernisme català i amb ella Blay trencaria el llenguatge tradicional realista que s’havia mantingut en tota l’escultura del segle XIX. De fet, i com hem assenyalat, la peça encara té molts elements realistes però ja incorpora novetats modernistes respecte a les habituals realistes. El modernisme no s’havia definit encara clarament, però existia ja un desig de donar continuïtat a l’estil de la Renaixença catalana, encara que incorporant les avantguardes europees com, per exemple, el romanticisme i el simbolisme, i es manifestava la voluntat de deixar de copiar la realitat (anècdotes u obres monumentals) per expressar idees o símbols.

La modernitat del tombant de segle té com a centre artístic de formació l’acadèmia, una institució nascuda el segle XVII que pretenia unificar la formació artística dels creadors de cada època. Molts dels artistes moderns parteixen d’aquesta formació acadèmica, centrada en el nu dibuixat del natural o copiat d’una fotografia com a mitjà nou d'expressió. Tanmateix, la rigidesa de l’acadèmia entra en contradicció amb la llibertat artística dels artistes de l’època. És per això que molts artistes oposaran la rigidesa de l’acadèmia a la sinceritat subjectiva, una manera d’escapar de les regles imposades per aquesta institució.

Un dels mitjans amb què l’artista modern reivindicarà la seva independència de les normes acadèmiques és el realisme, entès com la descripció no idealitzada del món. Així a partir de la segona meitat del segle XIX, els artistes representaran la realitat basant-se en la seva observació detallada. Per tant, el tema central de l’art ja no serà l’extraordinari sinó el quotidià.

La modernitat del tombant de segle tindrà com a epicentre artístic la ciutat de París. La construcció del concepte d’artista modern va estretament lligat a la capitalitat artística del moment i als seus centres de formació. Coneguda com “la cité des lumières”, París esdevindrà el centre artístic de la modernitat, imposant-se a la ciutat de Roma com a capital del neoclassicisme.

La cara de l'home està inspirada en una escultura de Victor Hugo que va fer Rodin. Rodin és encara en la seva època primerenca, i és aquesta època la que influeix Blay en aquesta escultura