Figura masculina d'un sant, per mor del nimbe, representada de tres quarts, sobre un fons amb esgrafiats en forma de quadrícula, de gust a mig camí entre la tradició dels brocats daurats i la introducció renaixentista de la decoració grotesca (motius vegetals que en alguns casos es transformen en dofins). El personatge té el cos girat cap a l'esquerra i la mirada adreçada cap a l'espectador, però amb el rostre presentat de mig perfil. La cara, sense barba, i els cabells llarg amb la ratlla al mig, ofereix una aparença juvenil, normalment reservada a sant Joan apòstol. Vesteix túnica verda pastel amb els rivets de punys i coll daurats, es cobreix amb un mantell blavós també amb rivet daurat, i porta una llança que sosté amb la mà esquerra. El sant s'ha identificat amb l'apòstol Judes Tadeu, però el seu instrument de martiri és una maça, també pot dur una destral, una alabarda, una espasa o un escaire, però difícilment una llança. En canvi, aquesta arma s'associa als martiris dels apòstols sant Tomàs i sant Mateu, però sobretot és sant Tomàs qui apareix més sovint relacionat amb una llança. Gràcies a anàlisis reflectogràfiques de rajos infrarrojos, dutes a terme per l'Àrea de Restauració i Conservació Preventiva del museu, sota de la capa pictòrica s'ha trobat el dibuix preparatori, el qual ens informa del sistema utilitzat pel pintor a l'hora d'ombrejar (la zona concreta era marcada amb petites pinzellades paral·leles i corbades).\n\nAquesta pintura sobre taula formaria part d'un apostolat, fet que Galdón (1991) va poder certificar en identificar dues taules més de característiques similars, concretament les de sant Pere i sant Felip, conservades al Museu del Patriarca de València. Abans de 1950, la pintura era propietat de George Wicker Elderkin (1879-1965), professor d'art i arqueologia de la Pricenton University. Posteriorment, el 8 de desembre de 1989, la taula fou subhastada a Londres per la casa Phillips Old Master Paintings, al lot 54. L'atribució a Pedro Romana fou realitzada per Post (1950, p. 212-214), i és plenament convincent, ja que té un estil molt pròxim a altres obres documentades de l'artista andalús. El rostre de sant Tomàs és especialment anàleg, per la manera de fer els ulls, la boca, i, fins i tot, el pentinat amb la Mare de Déu de l'Adoració dels Reis, taula d'un retaule conservat a l'església parroquial d'Espejo (Còrdova), signada pel propi pintor. Actualment, aquest retaule es troba a l'altar major, però antigament estava a la capella de sant Andreu, promoguda pel dignatari eclesiàstic Gonzalo Ruiz de Lucena, les obres de la qual van acabar el desembre de 1504.\n\nA l'hora de situar cronològicament la taula de sant Tomàs apòstol, cal tenir en compte la datació del retaule d'Espejo (1505 o poc més tard). Però també cal tenir presents els motius grotescos que apareixen a l'esgrafiat de fons. Aquests elements es posen de moda a Itàlia a l'últim quart del segle XV, arran del descobriment de les pintures de la Domus Aurea a Roma. Malgrat experimentacions puntuals, mitjançant la irrupció d'obres i/o artistes vinguts d'Itàlia, així com la posterior difusió a través de les estampes, la introducció de la decoració grotesca a la península Ibèrica cal situar-la a partir de finals de l'any 1509, quan arriben a Andalusia una sèrie de dibuixos coneguts com el Codex Escurialensis, realitzats per un deixeble de Ghirlandaio cap a 1493-1494. Per tant, una datació ajustada seria entre 1510 i 1520, un període propici per entendre algunes solucions artístiques que es poden observar a la pintura, com per exemple l'expressivitat i cert dinamisme de la figura (amb el rostre representat de mig perfil o els gestos artificiosos que fa amb el braç dret), així com la manera «leonardesca» de pintar els ulls. Tot i que es tracta d'un artista encara lligat a la tradició flamenca, és relativament habitual en aquesta dècada del segle XVI notar alguns canvis de tendència, causats perquè hi ha un nou estil que estava trucant a la porta, el Renaixement. En aquest cas, la influència artística arribaria procedent de les escoles del nord d'Itàlia, sobretot de la Llombradia i de l'Emília.