Durant la segona meitat del segle XIX, i com a reacció a la producció ornamental industrialitzada i massificada, es produeix a tot Europa una recuperació dels oficis tradicionals. Artistes i arquitectes dissenyen des de vidrieres fins a paviments, i artesans de tota mena –ebenistes, tapissers, orfebres, forjadors, ceramistes, vitrallers, etc.– troben cabuda en una arquitectura que somia dirigir una nova harmonia de les arts i els oficis tant com anhela la síntesi de l'art i la vida. Davant una ciutat trasbalsada per la violència de la lluita de classes –cal no oblidar que aquesta és l'època de la Barcelona obrerista, coneguda internacionalment com la Rosa de Foc–, la casa, la llar, esdevé el refugi ideal d'aquesta utopia burgesa.