A El pintor de la vida moderna, un text publicat el 1863 pel poeta, crític i traductor francès Charles Baudelaire [1], s'identificava l'art amb el que és fugaç, circumstancial, inconstant, característic de la modernitat, i l'artista, amb el flâneur, ‘el passejant’ enervat i curiós que es perd entre la multitud. El teatre i el music-hall, el bulevard i el parc; la nit, la moda, el maquillatge femení… són els indrets i els objectes d'aquesta vida moderna, inseparables del ritme de la ciutat de les masses, convertida en espectacle d'ella mateixa. Al voltant del 1900, a París o a Barcelona, com a tantes ciutats d'Europa, els artistes semblen culminar el paper que Baudelaire els havia assignat.