Els inicis de Bermejo són incerts. No sabem res de la seva joventut i formació, excepte que va néixer a Còrdova. La seva primera peça documentada és el Sant Miquel, datat el 1468, una obra realitzada a València per a la parròquia de Tous que revela un excel·lent coneixement de la pintura flamenca. Gràcies a l’arribada de mestres septentrionals i a la contínua importació de pintures, dibuixos i estampes, València va esdevenir un escenari ideal perquè un jove i inquiet pintor no només es sentís captivat pels models dels mestres del Nord, des de Jan van Eyck a Hans Memling, sinó també perquè assimilés les claus del seu llenguatge. Bermejo va adquirir un perfecte domini de la tècnica de l’oli, que li va permetre desenvolupar nombrosos efectes d’il·lusionisme pictòric a les seves obres: des de refinades brillantors i reflexos lluminosos sobre metalls, pedres precioses i peces d’orfebreria fins a sorprenents efectes de transparència a gases, passant per una hàbil combinació cromàtica que atorga versemblança matèrica als teixits, marbres i paviments representats. Va ser així com es va començar a consolidar la trajectòria d’un dels pintors més virtuosos del segle XV.

La cita que presideix aquesta secció, inclosa al contracte del retaule de la parròquia de Romanos, localitat pròxima a Daroca, indica fins a quin punt la sofisticació cromàtica d’algunes obres de Bermejo, en aquest cas del retaule dedicat a santa Engràcia, va suscitar l’admiració dels espectadors i clients, que no van dubtar a veure-hi el model a seguir per als seus encàrrecs.

Del retaule de Santa Engràcia de Sant Pere de Daroca es conserven sis taules, dues de les quals s’han reunit en aquesta sala. Un dels trets que comparteixen totes és, precisament, l’espectacular i variada gamma cromàtica que Bermejo va aconseguir imprimir a les seves obres gràcies al seu domini de la tècnica de l’oli i d’una sèrie de fórmules –com l’aplicació de laques i transparències– que li van permetre augmentar la sensació de profunditat i brillantor dels colors, especialment dels verds i vermells. Sens dubte aquesta riquesa cromàtica va ser una de les claus del seu èxit. De fet, quan el 1479 va ser contractat per realitzar el retaule de la Mare de Déu de la Misericòrdia, l’autèntic leitmotiv del document notarial era que s’apliquessin «carmini e verdes e violetes todos acabados a olio».

Bermejo es va haver d’associar sovint amb mestres residents a les ciutats on es va assentar per deixar de banda les restriccions del sistema gremial. Així va succeir amb Juan de Bonilla a Daroca, Martí Bernat a Saragossa o els Osona a València. Tot i que els clients sempre van confiar a Bermejo el disseny de les composicions i la realització de les figures principals, aquest mètode de treball compartit va afectar la qualitat del resultat final per diverses raons, com la menor destresa dels socis i l’aplicació de fórmules –com l’ús dels relleus en guix– oposades a l’il·lusionisme d’empremta flamenca característic del pintor.

No obstant això, l’associacionisme va facilitar la difusió dels models concebuts per Bermejo, especialment a càrrec del taller aragonès de Martí Bernat i Miguel Ximénez. Això confirma que va ser un artista de referència, respectat i admirat per pintors i clients per la seva superioritat tècnica i excepcional creativitat. D’aquí, potser, que el consell de la Seu de Saragossa ordenés instal·lar un pany per controlar l’accés al claustre vell on Bermejo treballava en la policromia de les portes del retaule major de la catedral i preservar així la seva intimitat.

Cap a 1490 l’ardiaca barcelonès Lluís Desplà (1444-1524) va promoure l’última pintura coneguda de Bermejo: una Pietat absolutament única. En primer lloc pel seu fantàstic paisatge de caràcter expressionista i simbòlic, concebut per propiciar una meditació sobre el significat del sacrifici de Crist i el seu paper redemptor. També per la presència de sant Jerònim, que evoca el caràcter humanista de Desplà, un eclesiàstic de cultura i gustos filoitalians. Una tercera particularitat és el text all’antica gravat a la base de la pintura, testimoni de l’afició col·leccionista de Desplà per les inscripcions antigues. Som, per tant, davant una obra concebuda conjuntament, a dues mans, entre un poderós humanista i el pintor hispà amb més talent de la seva època.

Després de la realització de la Pietat Desplà la documentació conservada sobre Bermejo arriba fins a 1501. D’aquell període només sabem que va realitzar diversos dibuixos preparatoris per algunes vidrieres de Barcelona. Què va passar perquè el millor pintor de la seva generació gairebé desaparegués del paisatge artístic després d’haver executat la seva obra cabdal? Aquesta és, sens dubte, una de les grans incògnites que encara envolten la figura de Bermejo.