Programa de mà (pdf - 853 Kb) [1]Programa de mà (pdf - 853 Kb)
Dossier premsa (pdf - 2,53 Mb) [2]Dossier premsa (pdf - 2,53 Mb)
Durant les dècades de 1830 i 1840, el disseny victorià va estar influenciat per l’estil neogòtic; Augustus W.N. Pugin n’era el principal representant i afirmava que la qualitat dels edificis reflecteix la qualitat de la societat que els construeix. Als seus llibres, Pugin va juxtaposar imatges de monestirs medievals catòlics a ciutats protestants modernes i va insistir que tot element arquitectònic havia de ser essencial per a la seva funció i sempre s’havia de construir i mostrar amb honestedat.
Durant la seva joventut, William Morris es va interessar més per les antigues esglésies del comtat d’Essex i les novel·les de Walter Scott que pels debats sobre disseny. Aquelles lectures van ser determinants per a la seva visió d’un passat medieval ple de cavallerositat i aventura. No obstant això, el desvetllament intel·lectual i estètic de Morris es va produir a Oxford, on va conèixer Edward Coley Burne-Jones. Junts van descobrir la pintura dels prerafaelites i l’obra de John Ruskin, que celebrava la bellesa dels edificis medievals i l’obra dels artesans que els van crear. En concret, el capítol “The Nature of Gothic” [La naturalesa del gòtic] de The Stones of Venice [Les pedres de Venècia] (1851-1853) va obrir els ulls de Morris a la creativitat o independència dels artesans medievals en contrast amb la naturalesa impersonal de la producció mecanitzada moderna.
El 1860 Morris i la seva dona, Jane Burden, es van mudar a la Red House [Casa vermella], a Bexleyheath (Londres), dissenyada per Philip Speakman Webb. Van decorar-ne els interiors amb pintures murals, teles brodades, mobles, vidrieres i rajoles. Aquests elements van ser dissenyats per Morris i un grup d’amics, entre els quals hi havia Burne-Jones i Dante Gabriel Rossetti, i il·lustren la visió de Morris d’un “palau d’art” medieval. La satisfacció derivada d’aquest treball i les dificultats que van tenir per trobar productes comercials del seu gust van encoratjar el grup a crear la seva pròpia companyia d’artistes dissenyadors. El 1861 es va fundar Morris, Marshall, Faulkner & Co.
Els primers productes venuts per Morris, Marshall, Faulkner & Co. van ser teles brodades, rajoles pintades a mà i vidrieres, que van fer palès l’entusiasme dels seus socis per l’art medieval. A mitjan dècada de 1860, la companyia va començar a produir articles més comercials, sobretot papers pintats i teixits estampats. Aquests objectes tenien un preu més assequible i van contribuir a augmentar la varietat i el nombre de clients.
El menyspreu de Morris pels tints químics el va dur a experimentar amb pigments naturals. Aquests pigments van produir colors tènues però rics i sumptuosos, que van realçar els seus patrons florals simples amb les seves formes orgàniques i rítmiques derivades de la naturalesa i de l’ornamentació medieval.
La defensa de Morris de l’artesania davant el procés mecanitzat responia a raons estètiques, però també intel·lectuals. Considerava que una obra feta a mà produïa plaer i satisfacció a qui la creava, mentre que el treball mecanitzat era repetitiu i bloquejava qualsevol llibertat creativa. També es va oposar amb vehemència a la deshumanització, l’explotació i els salaris baixos associats al treball a les fàbriques.
Morris & Co. –nom que va adoptar la firma a partir de 1875– es va convertir en una empresa pròspera i molt coneguda de decoració, amb representants a molts llocs d’Europa i Estats Units. No obstant això, Morris dedicava cada vegada més temps a la política. El 1881 es va fer membre de la Social Democratic Federation [Federació Democràtica Social] i va treballar incansablement per promoure la causa socialista mitjançant escrits, discursos i donacions. Va abandonar la seva idea original que la societat podia ser transformada mitjançant l’art, per defensar que l’art no podia florir fins que es reformés primer la societat.
El 1877 va ser un dels membres fundadors de la Society for the Protection of Ancient Buildings [Societat per la Protecció d’Edificis Antics]. El seu darrer èxit professional va ser la Kelmscott Press, per a la qual va dissenyar tres tipografies i va editar 52 llibres amb un total de 644 dissenys. Com a resum de la seva carrera Morris va dir: “si em preguntessin quina és la producció més important de l’art, respondria que una casa bella, i si em demanessin quina seria la segona, diria que un llibre bell”.
El terme “Arts and Crafts” [Arts i Oficis] es va utilitzar per primera vegada el 1887 per descriure l’Arts and Crafts Exhibition Society [Societat per a l’Exposició d’Arts i Oficis], que organitzaria exposicions influents entre 1888 i 1916. El moviment va reunir arquitectes, dissenyadors i artesans que compartien una profunda preocupació pels efectes negatius de la industrialització en els oficis artesanals tradicionals, les comunitats rurals i la societat coetània. Moltes de les seves conviccions estaven inspirades en les idees de William Morris: especialment en el seu èmfasi sobre les “arts menors” i l’artesania, i el seu convenciment que es podia millorar la vida de les persones adoptant estils de vida senzills i objectes quotidians ben dissenyats fabricats amb materials de qualitat.
El moviment va ser un fenomen urbà sostingut per una xarxa d’escoles, gremis, exposicions i societats que van sorgir a Londres i altres ciutats principals, i que va atreure un gran nombre de clients i consumidors cultes i sofisticats. Però també comporta una profunda nostàlgia pel camp i les tradicions rurals. Alguns dels seus seguidors van buscar una nova vida al camp i el 1884 es va fundar la Home Arts and Industries Association [Associació d’Arts i Indústries de la Llar] per recuperar els oficis artesanals i millorar l’economia de les comunitats rurals més pobres.
El moviment Arts and Crafts va rescatar l’ús de materials i habilitats tradicionals en interiors oberts i lluminosos caracteritzats per bigues vistes, grans llars de foc, papers pintats i teles amb motius vegetals colorits. El mobiliari, fet amb fustes locals com el roure o el pi, incorporava ornaments tallats o embotits i grans frontisses de metall.
A principis del segle XX, els articles produïts pel moviment Arts and Crafts tenien tanta popularitat a la Gran Bretanya que podien comprar-se a botigues tan prestigioses com Heal & Son o Liberty & Co.
El moviment Arts and Crafts va començar a estendre’s fora de Gran Bretanya a partir de la dècada de 1890. Dissenyadors, fabricants i comerciants al detall estrangers visitaven les seves exposicions i molts dissenyadors britànics exposaven a fora i venien els seus productes a botigues com la Maison de l’Art Noveau de Siegfried Bing (París) o Sub Rosa (Estocolm), així com a Barcelona, Berlín, Copenhaguen, Frankfurt o Zuric. La revista londinenca The Studio publicava versions en francès, alemany i castellà, i la nord-americana The Crafts man informava sobre les últimes novetats.
Cada país va adoptar de manera diferent les pràctiques del moviment. Mentre que Gran Bretanya oferia un model a seguir respecte al treball al taller i la recuperació de les tècniques artesanals tradicionals, altres països exploraven diverses formes de relació amb la indústria i creaven arts que promovien canvis socials i polítics, o aprofundien en les tradicions locals per establir un estil nacional distintiu.
Als Estats Units, Frank Lloyd Wright va obrir els espais interiors i va incloure-hi mobiliari rectilini i elements com les vidrieres. A Alemanya, els tallers es van centrar en la producció d’articles quotidians de qualitat a preus assequibles, tot combinant la producció mecanitzada amb el treball manual. I mentre que l’arquitecte holandès Hendrick Petrus Berlage es va ocupar de l’ideal socialista de l’art per al poble, els Wiener Werkstätte [Tallers vienesos] van produir articles cars fets a mà per a una elit acabalada i cosmopolita de Viena i el seu imperi. A Noruega i Finlàndia es va utilitzar la imatgeria víking i també motius extrets de sagues i contes; a Suècia, la casa de Carl i Karin Larsson, Ett Hem [Una llar], va convertir la seva vida familiar en model d’una societat feliç i en pau. Al nostre país, Barcelona va ser la ciutat en la qual el moviment Arts and Crafts va tenir més impacte. La Casa Amatller es va decorar amb teles del dissenyador britànic Harry Napper i, amb motiu de la V Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques (Barcelona, 1907), el col·leccionista Alexandre de Riquer va contribuir que l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya adquirís obres d’artistes i artesans britànics.
