Des de mitjan segle XIX, l’art ja no s’identifica socialment amb les regles universals i els valors col·lectius de la institució acadèmica, sinó amb aquell indret amagat que és el taller de l’artista. Ple d’objectes d’artesania, catifes, tapissos i obres d’art en acurat desordre, com un museu ideal, o il·luminat amb fanalets de colors i esquitxat per les restes d’una festa sense fi, com una continuació de la vida bohèmia. El taller, com a lloc privat, representa l’expressió més radical de la individualitat subjectiva reivindicada per l’artista modern. El taller té «caràcter» idèntic al de l’obra que en sorgeix.