La colonització europea d’Àfrica, Orient Mitjà i el sud-est asiàtic va introduir l’orientalisme al món occidental. L’exotisme oriental, des d’una perspectiva romàntica, va atraure artistes occidentals que ja a principis del segle XIX van començar a utilitzar activament els temes i els motius d’Orient en les arts visuals, l’arquitectura, la música i les arts escèniques.

El món del disseny de moda no en va ser l'excepció i a la dècada de 1910 l'orientalisme s'hi va introduir amb l'ús de nous teixits, com ara la seda i la gasa, de colors vius i una silueta molt més àgil, fluida i suau. Aquells anys es van caracteritzar per la popularitat del fluir dels pantalons, pels turbants, pels quimonos, per les túniques i les faldilles més estretes.

Per saber-ne més:

Henri Privat-Livemont, Rajah, 1899 [1]

Marià Fortuny, L'odalisca, 1861 [2]

Henri Meunier, Thé Rajah, 1897 [3]

Ramon Casas, Atelier Casas & Utrillo, 1898 [4]

Utagawa Kunisada, Terutehime i Koshimoto Kaoyo, 1847-1848 [5]; Francesc Masriera, Després del ball, 1889 [6]

Pere Casas Abarca, Esclave, cap a 1900 [7]; Eugène Samuel Grasset, Exposition Internationale de Madrid, 1893 [8]; Pere Casas, Fatima, cap a 1900 [9]

Francesc Masriera, En presència del Senyor, 1891 [10]; Pere Casas Abarca, Extase, cap a 1900 [11]; Eduardo Chicharro, Dona de perfil amb quimono, cap a 1913-1925 [12]

Josep Tapiró, Núvia berber, cap a 1896 [13]; Joan Cardona, Dona abillada, cap a 1918 [14]

Pere Casas Abarca, Langueur, cap a 1900 [15]; Hermen Anglada Camarasa, Granadina, cap a 1914 [16]