Dossier de premsa (pdf - 8,22 Mb) [1]Dossier de premsa (pdf - 8,22 Mb)
Programa de mà (pdf - 559 Kb) [2]Programa de mà (pdf - 559 Kb)
A finals dels anys 60, les revolucions socials, polítiques i culturals que van envair Europa i els Estats Units –el Maig del 68 a París, la Primavera de Praga o les revoltes de Londres, així com les múltiples manifestacions pacifistes i pels drets humans que van tenir lloc a diferents ciutats americanes– van impactar i influenciar notablement tota una generació. A Catalunya, malgrat la dictadura franquista, es consoliden uns anhels de llibertat i una voluntat d'obertura cap a l'exterior. L'objectiu d'aquesta generació era dur a terme la revolució des d'un punt de vista cultural i existencial tal i com suggereix Liberxina/90, el film de Carlos Duran censurat pel franquisme que de manera simbòlica dona nom a aquesta exposició.
L'art va reflectir aquests ideals d'emancipació i, alhora es va convertir en un dels agents de canvi i de capgirament dels valors tradicionals. De manera estimulant i heterogènia, varen conviure les manifestacions de la cultura pop amb propostes fílmiques d'avantguarda situades al voltant dels creadors de l'Escola de Barcelona i altres grups que ens permeten parlar, no de pràctiques artístiques, sinó de comportaments. Aquest és el cas del grup que convivia a la urbanització El Maduixer, del grup de París o d’alguns dels membres que ja entrats els anys 70 seran els pioners de l'art conceptual. Ens acostem a uns anys que clarament esdevenen la llavor de tot allò que esclatarà amb força durant les següents dècades.
A la segona meitat de la dècada dels 60 l'empenta d'una generació juvenil i rupturista fusiona la música, el disseny, l'arquitectura, les belles arts, el còmic, l'art experimental amb l'individualisme i la nova consciència de comunitat. La fascinació i la crítica del consum i la banalitat, el rebuig del capitalisme i de la política representada per l'imperialisme capitalista o l'inici d'una consciència feminista són temes clau dins una confusió assumida.
La rebel·lió beat i la seva expansió psicodèlica posterior estan presents també en l'art del moment. Si les drogues, segons Adolf Huxley, obrien «les portes de la percepció», l'art oferia la possibilitat de transcendir la individualitat i fusionar-se amb el món i amb l'altre. Els espais al·lucinants, festius i joiosos, ja fossin virtuals (pintura) o reals (discoteques o fàbriques) desbordaven imaginació i sensualitat.
La generació de cineastes i fotògrafs sorgida a finals de la dècada dels 50 no només va apostar per noves maneres de plantejar les òptiques fotogràfiques i cinematogràfiques, sinó que, ben entrats els 60, les seves temàtiques també es van veure clarament influenciades pels anhels de llibertat i revolució. Així mateix, l'erotisme, la provocació i l'atzar van configurar una innovadora drecera amb l'objectiu d'acostar-se a la realitat i a la subjectivitat: escenaris urbans, geografia quotidiana i escenes intimistes assajaven una nova sensibilitat.
La casa de Jordi Galí i Silvia Gubern a la urbanització El Maduixer va ser un espai de confluència i, sobretot, de convivència. Amb ells, Antoni Llena, Àngel Jové i Albert Porta (Zush) van compartir influències i interessos culturals a través de l'art, la literatura, la música i l'oci. Des de l'autonomia i la diferència van explorar noves experiències creatives. En els treballs d'aquesta època ja es percep la llavor conceptual que els acompanyarà al llarg de la seva carrera, constatant que la seva pràctica artística és una manera d'entendre la vida.
La pràctica artística es pensa com a comportament i apunta cap a una desmaterialització de l'objecte. A través d'accions individuals i col·lectives s'introdueix l'espectador en el desenvolupament de l'acció. S'estableixen noves categories per pensar la proposta artística més enllà de l'objecte finalitzat. Assumint que l'art sempre ha estat conceptual, es busca un treball en què és més important la idea de procés i experiència que l'objecte contemplatiu. Es posa en crisi el subjecte, buscant que la pròpia participació remogui tant l’artista com l’espectador.