Dossier Ismael Smith (pdf - 1,57Mb) [1]Dossier Ismael Smith (pdf - 1,57Mb)
Programa Ismael Smith (pdf 713 Kb) [2]Programa Ismael Smith (pdf 713 Kb)
La vida i l’obra d’Ismael Smith semblen indissolubles, potser més que qualsevol altre artista català de l’època. Personatges tan oposats com Eugeni d’Ors o Raimon Casellas ho van captar de seguida. Era com si ell fos una creació més del seu catàleg o, potser, l’obra mestra que les sumava totes en un arquetip esplèndid, atractiu per a uns i, a la llarga, repulsiu per a uns altres. No passava desapercebut per a ningú. Sempre es feia notar i li encantava! Era la seva pròpia obra d’art, tal com havia de ser per a un dandi a ultrança. Però, a més, i a diferència de molts altres ociosos presumits de la història, també era un treballador incansable, malgrat la quantitat de circumstàncies adverses a les quals es va veure abocat, sovint per la quimera que provocava la seva obra i la seva personalitat.
Va anar documentant l’evolució del seu rostre, amb un abillament impecable i estudiat, però mai repel·lent ni distant, sinó simpàtic i afable, perquè se sabia atractiu i xarmant. Primer ho feu ben empolainat a l’anglesa, i després com un artista de cinema americà. Sempre mirava endavant, mig de reüll, i amb el seu peculiar somriure, que es va anar entelant amb el pas del temps.
A banda d'escultor, Ismael Smith va irrompre com un excel·lent il·lustrador i dibuixant, en un ambient i una època daurats per a l’art català. A partir de 1906 i fins a 1912, va ser un dels dibuixants més celebrats de la premsa barcelonina. L’evolució que mostrava del modernisme cap als corrents anglesos i centreeuropeus el situava com un dels artistes més innovadors del camp de la il·lustració. Fidel admirador d’Aubrey Beardsley i de Jessie M. King, gràcies al mestratge d’Alexandre de Riquer, va assolir una iconografia provocadora que invocava l’ambigüitat sexual, el sarcasme i un frenesí poc habituals en el context del noucentisme, sempre d’ordre, i el d’una societat hipòcrita i conservadora.
Després de triomfar, i provocar, a Barcelona, Smith va marxar a París, de 1911 a 1914. A la capital francesa va connectar amb la flor i nata de l’avantguarda, però no s’hi va implicar i va dispersar força l’univers propi. Va fer il·lustracions, dibuixos per a moda, gravats, escultura, pintura i, fins i tot, disseny de mobles. Va exposar a tots els grans salons, com el d’Automne o el dels Indépendents, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial el va fer tornar a Barcelona. Llavors, però, el seu nom ja s’havia començat a arraconar i ell no es va arribar a integrar de nou com esperava.
Smith se sentia sobre tot escultor. Les primeres obres daten de 1902 i remeten als seus mestres: Rafael Atxé i Josep Llimona. Llavors ja mostrava dues tendències, una d'eròtica i dionisíaca, i una altra de mística, que l’acompanyaren sempre. El 1903 obtingué diversos guardons i a partir d’aleshores la seva presència en el panorama artístic va ser habitual. Cap a 1904 ja havia definit la seva estètica, immersa en el naixent expressionisme que es gestava a Catalunya, amb Mani, Gargallo o el primer Casanovas, però que no va arribar a quallar perquè s’imposà el classicisme noucentista. Smith es va mantenir en aquest expressionisme i això en propicià el desclassament. El seu conjunt En abundància, presentat i guardonat a la V Exposició Internacional de Belles Arts i d’Indústries Artístiques, de 1907, malgrat ser adquirit per l’Ajuntament de Barcelona per al nou Museu d’Art del parc de la Ciutadella, desaparegué de forma misteriosa, entre 1911 i 1925, segurament destruït.
També va projectar molts monuments, però li'n van boicotejar la majoria i no en va poder acabar cap. Comptava amb admiradors incondicionals com Eugeni d’Ors, Josep Pijoan o Francesc Cambó. Però no va ser acceptat mai com un escultor de vàlua per les institucions i va quedar sempre marginat. Davant de tants fracassos, el 1919 va marxar amb la seva família a Nova York.
Igual que a Rusiñol i Casas, a Smith li agradava el flamenc. Identificat com a emblema d’allò espanyol, les manoles i els toreros eren una icona popular en la cultura europea del segle XIX i principis del XX, quan també es va imposar als Estats Units. És en l’àmbit artístic on es va estendre més i va generar una tradició que transcendia l’acotació territorial. Pel que fa a la música, Albéniz i Granados, i més tard Falla, dialogaven amb la música francesa, la qual havia absorbit l’estètica “espanyola”. Picasso i Anglada Camarasa, entre d'altres, farien el mateix en la pintura.
Smith era íntim de Granados, i també de Laura, la filla d’Albéniz, l’altre “compositor català de música espanyola”, tal com escrigué als exlibris que va dedicar als dos músics. Dins del catalanisme independentista, Smith vindicava, sense prejudicis, aquesta estètica com una important font d’inspiració. I li donava la volta gràcies al seu enorme i corrosiu sentit de l’humor. Part dels gravats fets a París, entre 1911 i 1914, i tots els de Nova York de 1919, s’inscriuen en aquesta línia. Però, els seus majos i majes i els tablaos són gairebé sempre equívocs o esperpèntics, i a les escenes taurines el brau, també quasi sempre, agredeix al torero, rebentant-li les tripes. Amb aquest repertori, i amb el dels seus exlibris, Smith es va obrir camí als Estats Units i va assolir el reconeixement, malgrat que amb el temps quedà marginat en l’oblit.
Smith va utilitzar el seu pletòric repertori goyesc com una carta de presentació al Nou Món, però un cop instal·lat a Nova York a penes el continuà. La seva obra americana, desplegada sobretot entre 1919 i 1925, va girar entorn de la sexualitat i el misticisme, en un cercle que es tancava, i també en el retrat escultòric immers en una estètica poc convencional. El 1926 va tornar a Catalunya, però la seva producció continuava no tenint cabuda entre la societat conservadora imperant. Tot i així, va provar d’integrar-s'hi i va participar al concurs internacional pel Sagrat Cor de Jesús, que obria l’Exposició Internacional de 1929, amb una obra que escandalitzà a tothom i fou refusada. Era una imatge queer, d’estètica gai i amanerada, per la qual fins i tot el volgueren excomunicar. Va ser el seu darrer gran fracàs. El 1931 va retornar als Estats Units per tornar a viure amb la família. Allà encara va fer alguna escultura, bastants dibuixos i pintures, però va acabar per deixar de banda l’art i obsessionar-se amb la investigació científica i la pràctica del naturisme. El 1960 va ser detingut per la policia arran d’una denuncia dels veïns per passejar-se nu, i va ser ingressat al psiquiàtric de Bloomingdale, on va morir reclòs el 1972.