Programa de mà (pdf - 977 Kb) [1]Programa de mà (pdf - 977 Kb)
Dossier de premsa (pdf - 3,66 MB) [2]Dossier de premsa (pdf - 3,66 MB)
Aquesta exposició mostra les diferents identitats que conviuen en Feliu Elias / Apa / Joan Sacs (Barcelona 1878-1948): un pintor realista; un dibuixant i humorista àcid; i un historiador i crític d'art polèmic, respectivament.
El recurs de l'alteritat va donar com a fruit una obra extensa i diversa: més de tres mil obres entre dibuixos, cartells, llibres, escrits i pintures. I no oblidem la seva tasca de director de revistes, d'estudiós i defensor del patrimoni o de les tècniques dels oficis donades a conèixer amb el pseudònim de Dimoni Verd.
Intel·lectual d'idees progressistes en el camp de la caricatura, va ser un pintor i teòric combatiu del realisme. Altaveu crític de l'avantguarda, anava a la recerca de la "pura realitat", nodrint-se del coneixement de l'art dels antics mestres i dels oficis. Avui, podem afirmar que la seva obra pictòrica dialoga amb els realismes(s) d'entreguerres a Europa.
Una selecció dels seus diferents registres creatius (procedents del Museu Nacional d'Art de Catalunya, col·leccions particulars i institucions públiques) permet calibrar ara la seva rellevant aportació en l'escena artística catalana, amb les seves pròpies contradiccions, i la seva crítica a tot allò que s'allunyi del realisme.
Atret per les possibilitats artístiques i econòmiques dels mèdia i sota el pseudònim d'Apa, va excel·lir com a dibuixant en l'àmbit de la publicitat, els cartells, els llibres, publicacions infantils i, sobretot, en les revistes satíriques com ara ¡Cu-Cut!, L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. El 1908 va fundar Papitu, setmanari capdavanter estèticament a Catalunya i molt convuls ideològicament. Els seus dibuixos antigermànics de la Gran Guerra (publicats a Iberia i compilats al llibre Kameraden) van fer acréixer la seva fama i projecció internacional.
Les seves caricatures, burlesques i demolidores, capturaven el pols d'una època i palesaven el seu tarannà republicà, esquerrà i anticlerical. Apa, compromès amb els seus ideals, es va mofar tant de la Lliga Regionalista i de l'estament militar com dels anarquistes de la FAI, extrem que li va comportar dos exilis a París.
Lluny del soroll de la taula de redacció de revistes i setmanaris populars, l'autodidacte Feliu Elias pintava en el silenci i la soledat del seu taller, especialment després del primer exili a París a partir de 1913. Si amb la ploma era un home de rauxa, amb els pinzells era un home de seny, que cercava la perfecció i la contenció de l'emoció. Però, com advertia el crític Rafel Benet, la seva pintura cremava.
La seva obra, criticada en el seu moment per la fredor fotogràfica i posteriorment qualificada d'hiperrealista, era de cocció lenta. I pràcticament sense mutacions al llarg dels seus quaranta anys de dedicació, llevat de la seva factura: primer d'adscripció postimpressionista i, després, de minuciositat virtuosa, fruit de l'estudi de les tècniques dels vells mestres, especialment Vermeer de Delft. Combinava els gèneres (retrat i natura morta) amb una "simpatia" per l'art dels objectes orientals, vidres, ceràmiques, teixits Toile de Jouy o mobles imperi, sense oblidar les eines de l'ofici. I situava en el mateix pla el que és animat i inanimat, reflectint un joc de llums i ombres suggeridor sobre els objectes. Conreava una pintura hereva del petit gènere holandès i la tradició francesa amb concordances amb el Novecento italià i la Nova Objectivitat alemanya.
El 1939, quan entren les tropes franquistes a Barcelona, Feliu Elias s'exilia a França acompanyat de la seva família, passa per diverses poblacions i no retorna a Barcelona fins al 1947, mesos abans de morir. La disciplina i l'ordre eren la seva millor arma de combat durant aquells anys travessats per la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i obscurs règims totalitaris. I malgrat les seves condicions de salut física i mental, cada vegada més precàries –va estar internat en un camp de concentració–, quan podia pintar continuava aferrat a un realisme objectiu, sense mostrar aparents signes d'adversitat.
Aquestes teles decoraven la casa de l'advocat Francesc Masferrer, que volia homenatjar la seva família compromesa amb la renaixença cultural de Vic. L’encàrrec va ser tot un repte per a Elias, acostumat als petits formats i a la seva lentitud proverbial.
D'iconografia encriptada, Elias hi combina diferents gèneres (el paisatge, el retrat, l'al·legoria), amb una coloració rica i, a vegades, una factura divisionista. Hi trobem lleus ecos tal vegada de les diableries de Jan Brueghel, de William Blake, artista que aleshores es redescobria historiogràficament, o de l'art oriental. Es tracta d'un conjunt teatral, fantasiós, connectat amb elements de la tradició (fruit del seu bagatge i erudició), la contemporaneïtat (el debat de la construcció moderna com ara els gratacels), epítom de l'art de Feliu Elias i la seva metapintura.
Sota el nom de Joan Sacs, manllevat d'un dels mestres cantaires de Nuremberg de Wagner (Hans Sachs), Elias crea un corpus estètic, a conseqüència de la seva primera estada a París, que pren forma en diversos articles publicats a la Revista Nova i a La pintura francesa moderna fins al cubisme. La coneixença de l'impressionisme fa que Sacs s'apropi a un art que explora noves visions de la realitat present a Barcelona amb artistes com Robert i Sonia Delaunay, Celso Lagar, Joaquim Torres-García, Rafael Barradas o Jean Metzinger. Però aquesta actitud oberta pateix un retrocés a partir del 1920, quan reclama un retorn a la tradició i a l'Escola de Belles Arts. Les seves envestides contra l'avantguarda són sonades, en especial les ressenyes contra Joan Miró, el Picasso cubista i el Salvador Dalí surrealista. Per contra, elogia Josep de Togores, Marian Andreu, Francesc Vayreda, Marian Pidelaserra, Manuel Humbert, Ferran Callicó i es rebel·la condescendent amb Ramon Calsina, formulant a través de les seves crítiques una mena de cànon del realisme "sui generis”. A través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya, amb els seus defensors i detractors.