Els projectes per urbanitzar Montjuïc com a pulmó verd i espai d’esbarjo de Barcelona daten del principi del segle xx. Va ser decisiu el fet que la muntanya fos escollida com a escenari de la gran Exposició Internacional que va organitzar la ciutat el 1929: la direcció de la part urbanística i arquitectònica del projecte va ser confiada al prestigiós arquitecte modernista català Josep Puig i Cadafalch i els jardins, a Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. El Palau Nacional va ser concebut dins aquesta planificació com a palau central de l’exposició de 1929 i el 1924 es va convocar un concurs per a la seva realització –un cop apartat del projecte Puig i Cadafalch amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera (1923)–, que van guanyar els arquitectes Eugenio P. Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roura. Estava destinat a allotjar una gran exposició, El arte en España, amb peces i reproduccions representatives de la història de l’art espanyol, que tenia dues extensions, el conjunt arquitectònic del Poble Espanyol, encara actiu, i un Palau d’Art Modern, que es va enderrocar.

L’entorn del Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva molts dels elements edificats el 1929 per a l’Exposició Internacional: l’antic Palau de l’Agricultura i actual Mercat de les Flors; el Palau de les Arts Gràfiques, que allotja el Museu d’Arqueologia de Catalunya; el Pavelló de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, avui Institut Cartogràfic de Catalunya; diversos pavellons que acullen la Fira de Barcelona; l’Estadi Olímpic, remodelat en ocasió dels Jocs Olímpics de 1992; el Poble Espanyol i el Teatre Grec, bastit a l’interior d’una pedrera, dóna nom al Festival d’Estiu de Barcelona.