Pere Torné Esquius (1879-1936) va crear una obra de gran singularitat que escapa a tota categorització dins el seu temps. D’una banda, va iniciar-se en l’art en ple modernisme, però va abandonar Catalunya quan aquest moviment encara era vigent; de l’altra, va ser reivindicat pels noucentistes malgrat que la seva obra presenta uns registres i unes solucions que no sempre s’adiuen amb l’ortodòxia noucentista. Del que no hi ha dubte és que Torné Esquius va desplegar tots els recursos i mitjans al seu abast per dotar d’una aura poètica els aspectes més prosaics de la quotidianitat, tal com evidencien des dels seus cèlebres Dolços indrets fins als interiors o les escenes costumistes de carrer. En el seu peculiar mètode artístic, els mitjans pictòrics no són més que recursos al servei de la força evocativa i la transmissió d’emocions. Torné Esquius va alternar la pintura amb la il·lustració en diaris i revistes, tasca amb què es guanyava la vida a França. Cada any venia a exposar a Barcelona, i és per això que gairebé totes les seves obres es troben en col·leccions particulars. Moltes d’aquestes peces s’exposen per primer cop en aquesta mostra, la primera antològica que li dedica un museu públic.
Torné Esquius es va moure en unes coordenades similars a tants artistes del seu temps: es va formar a l’escola de Belles Arts de Barcelona, on tingué com a company Picasso, i va pertànyer al Cercle Artístic de Sant Lluc. Al marge de diverses col·laboracions en premsa, va fer la seva primera gran exposició en solitari a la Sala Parés l’any 1903, on presentà una trentena d’obres, en què dominaven temàtiques galants de caire modernista amb influències franceses. L’any 1905 va abandonar Barcelona per París, però abans va presentar l’exposició Flors del camí, en què el dibuix de caràcter costumista tenia un paper preponderant. Al contrari del paisatge barceloní, inèdit a la seva obra, el paisatge de París va esdevenir tema habitual dels seus olis, i es prolongà durant bona part de la seva carrera.
Abans de marxar a París, Torné Esquius havia enllestit uns dibuixos a la tinta que en el seu conjunt formaven un delicat catàleg de diversos racons de la geografia catalana, així com un particular inventari d’arquitectura domèstica popular i d’elements religiosos. Tanmateix, aquestes tintes no van veure la llum fins al 1910, quan van ser aplegades en un àlbum titulat Els dolços indrets de Catalunya, amb una acurada edició de la impremta Oliva de Vilanova. Aquest àlbum, avui peça de bibliòfil, va ingressar automàticament en el cànon estètic del noucentisme.
Una de les temàtiques principals de Torné Esquius fou l’erotisme, sobretot en el vessant psicalíptic. Aquesta temàtica significa una disrupció en la seva producció habitual, per exemple respecte al registre costumista que l’ocupà des dels seus inicis. Imatges de nus femenins contrasten amb escenes de carrer protagonitzades per membres de classes subalternes com dides o cotxers, i per descomptat pels nens, on mostrà els seus recursos com a dibuixant, amb un especial domini de la tinta. Ambdues temàtiques apareixen en publicacions catalanes, però sobretot a les franceses, on operà un canvi respecte al seu codi dibuixístic habitual, menys sintètic i més colorista, per necessitat de les mateixes publicacions.
A banda de la pintura, Torné Esquius també visqué professionalment de la il·lustració en premsa i revistes. A França col·laborà amb revistes com Le Rire, Fantasio, La Vie parisienne o Le Courrier français, i a Catalunya amb Papitu i La Ilustració Catalana, entre altres. Les il·lustracions anaven en paral·lel a la seva producció coetània, i replicaven tot sovint uns mateixos temes. El món de l’espectacle per a infants, centrat en el circ i els putxinel·lis, així com la figura de l’arlequí, conformen un univers estètic molt particular. En gran part d’aquestes composicions el protagonisme recau en la mirada de l’infant, més que no pas en la representació mateixa.
El nom de Torné Esquius està estretament vinculat a les arts gràfiques gràcies a les seves col·laboracions regulars amb Ramon Tobella, propietari d’una de les impremtes capdavanteres dels anys centrals del noucentisme. Com a il·lustrador de referència de la casa, molts dels materials impresos que van sortir dels tallers Tobella de Barcelona (postals, menús, targetes de felicitació, etc.) porten el seu segell inconfusible. Malgrat la seva condició efímera, la qualitat i cura amb què s’estampaven aquests impresos els van convertir en peces de col·leccionisme, i com a tals han arribat fins als nostres dies.
Torné Esquius va saber crear un llenguatge molt personal, sobretot en la recreació del món dels infants. És una temàtica transversal en la seva carrera, que ja apareix en les seves primeres exposicions, i aquesta sala només en conté una representació mínima. L’obra de caràcter infantil es projectà en tots els seus registres clàssics, des del dibuix i la pintura fins a la il·lustració en premsa i revistes. Però fou sobretot la il·lustració de contes infantils i llibres de tall pedagògic per a infants el que li va donar més popularitat. En tots hi aplicà el seu llenguatge planer i naïf, amb gran poder evocador i capacitat de transmissió.
Ja en vida, Torné Esquius fou conegut com el «pintor d’interiors», un apel·latiu que encara avui és vigent, atès que una part molt substancial de la seva pintura són els interiors/exteriors domèstics sense presència humana. Formalment i conceptualment, aquestes pintures deriven dels interiors que apareixen als Dolços indrets, fins al punt que Torné va arribar a replicar-ne més d’un. Instants suspesos en el temps, la càrrega expressiva d’aquests interiors, de factura naïf, recau en els objectes inanimats que els habiten, testimonis d’una vida que palpita en una altra banda. No debades alguns poden resultar enigmàtics.