Programa de mà (pdf - 1,22 Mb)
Un museu modern per a un país modern. En els documents del projecte de creació del museu hi destaquen expressions com «revisió» dels edificis, «dignificació» i «ennobliment», «neteja» i «restauració» de les obres. Per primera vegada, i amb una ambició il·limitada, Barcelona i el país podrien comptar amb un museu en un edifici singular, amb un taller de restauració, publicacions pròpies, recerca i exhibició singularitzada de les grans col·leccions medievals, modernes i contemporànies. Al capdavant d’aquesta tasca s’hi va situar Joaquim Folch i Torres, l’historiador de l’art i museògraf de qui es va dir que havia salvat el patrimoni artístic català en dues ocasions: primer, amb la descoberta, protecció i museïtzació de l’art romànic pirinenc, i posteriorment, durant la Guerra Civil, en col·laboració amb altres professionals, protegint el patrimoni dels estralls de l’onada revolucionària i els bombardeigs i les agressions feixistes.
L’alçament feixista va provocar una crisi profunda en el sistema institucional republicà, que va ser aprofitada pels sectors polítics i socials més radicals per intentar impulsar un procés revolucionari amb una vessant anticlerical molt marcada. El patrimoni religiós, arquitectònic i artístic, i molts dels homes i dones d’Església, van ser l’objectiu principal d’aquest intent de revolució. El que en va quedar va ser un paisatge de destrucció material i morts violentes.
«Sense força per imposar-se, ni els governants benintencionats ni els instruments de justícia no pogueren evitar els desbordaments i els crims d’aquells que amb un cert eufemisme se’ls anomenava “els incontrolats”, però que, generalment, eren dirigits per comitès de la FAI. [...] Mentrestant, la Generalitat s’esforçava en minorar el dany i salvar tot el que es pogués del patrimoni artístic. [...] La crema de les esglésies fou profundament dolorosa...» (Carles Pi i Sunyer)
«Malgrat les dificultats que oferia el salvament, el personal del Museu (i uns quants col·laboradors voluntaris que s’hi havien unit) no van desistir en la noble empresa que se’ls havia assenyalat, i això sense disposar de força armada que els protegís. [...]
En cadascuna de les poblacions no hi va faltar, en el moment de més perill, un petit nucli de ciutadans benemèrits, amics de l’art, que van acudir-hi a evitar-ne la destrucció. Al voltant del personal del Museu local (on n’hi havia) o de l’Escola de Belles Arts (si en tenien), es van aplegar els voluntaris, constituint “comitès” o sense constituir-ne, que van fer entendre als revolucionaris que incendiaven la barbaritat que estaven a punt de cometre.» (Joaquim Folch i Torres, 1939)
La salvaguarda d’urgència del patrimoni públic i privat (objectes i peces d’art provinents d’edificis religiosos i locals públics, col·leccions privades, algunes de molt conegudes i d’alt valor artístic) va començar tan aviat com es va esclafar la rebel·lió feixista i va esclatar l’onada revolucionària. Tot allò que era salvat de la destrucció i la crema es traslladava, en primera instància, al Museu d’Art de Catalunya, on es classificava i s’endreçava.
Es va actuar de la mateixa manera amb les grans col·leccions privades del país i, especialment, a Barcelona: Cambó, Plandiura, Amatller, Güell, etc. Mitjançant decrets de la Generalitat i l’acció del personal del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic (SPHAC), aquestes col·leccions es van posar sota custòdia de la Generalitat.
Art romànic i gòtic, del Renaixement i del Barroc, modern i fins i tot contemporani, retaules i olis, talles i escultures, col·leccions numismàtiques i ceràmica, entre d’altres tipologies, tot va ser inventariat, organitzat i traslladat ordenadament. Les obres van itinerar pel territori i van ser salvaguardades acuradament en llocs allunyats del front de guerra i d’objectius civils i militars de l’aviació feixista. Aquestes són algunes de les obres que van ser traslladades, i les llistes originals que documenten els seus trasllats.
Des de l’esclat revolucionari del juliol de 1936, el Servei de Salvament del Patrimoni (que englobava totes les seccions del SPHAC) va aconseguir salvar i catalogar bona part del patrimoni artístic del país. Però a finals de setembre del mateix any, i davant la por de possibles noves pertorbacions, atacs i bombardeigs de l’enemic feixista, es decideix traslladar les obres del Museu d’Art de Catalunya. Les raons de Joaquim Folch i Torres eren tres: allunyar les obres de Barcelona buscant un entorn polític i social més tranquil, treure-les de nuclis urbans que corrien el risc de convertir-se en objectius militars de l’aviació enemiga i apropar-les a la frontera, per si calgués traslladar-les a França. El lloc ideal fou l’església de Sant Esteve d’Olot, que es convertí en el primer gran dipòsit d’obres d’art.
El trasllat de les col·leccions artístiques a l’església de Sant Esteve d’Olot va suposar també el desplaçament de la Comissaria General de Museus a la capital de la Garrotxa. Aquesta secció ocupà el segon pis de la Casa Solà Morales, un edifici benestant i d’estil modernista situat al passeig del Firal d’Olot. Allà s’hi desplaçaren els responsables de la Comissaria i tot l’equip tècnic, que s’encarregà de l’inventari, la catalogació i la restauració dels centenars d’obres, de tots els estils i tipologies, que es trobaven protegides a l’església de Sant Esteve.
El febrer de 1937 es van dur a terme els preparatius de l’exposició L’art catalan du Xème au XVème siècle, a París. La Comissaria General de Museus de la Generalitat de Catalunya, sota la supervisió de Joaquim Folch i Torres, fou l’encarregada de llistar les peces que s’exposarien i de coordinar-ne el trasllat. El primer pas fou la concentració de totes les obres escollides al dipòsit de l’església de Sant Esteve d’Olot, ja que procedien de diferents punts de la geografia catalana. I des d’allà s’organitzaren dues expedicions de camions carregats d’obres que sortiren el 27 de febrer i el 9 de març de 1937 en direcció a París.
Aquests viatges allunyaren les principals obres del patrimoni artístic català del perill de bombardeigs feixistes i les salvaguardaren al país veí, on el govern francès es feu càrrec de les despeses econòmiques del trasllat, les assegurances i els costos de la seva permanència a París. Més d’un centenar de peces romàniques i gòtiques van ser desplaçades per carretera amb els mitjans i els recursos de què disposaven les autoritats catalanes.
La primavera de 1937, París acollí l’exposició L’art catalan du Xème au XVème siècle, una fita en la història de l’art català perquè era la primera vegada que una mostra representativa de l’art medieval català s’exposava fora del país. En el context de Guerra Civil, el govern de la Generalitat va aconseguir l’autorització del govern de la República i la col·laboració de les autoritats franceses per desplaçar les principals obres romàniques i gòtiques del patrimoni artístic català i exposar-les a París.
La primera seu d’aquesta exposició fou el Jeu de Paume (març-abril de 1937), i es prorrogà en una segona mostra més ampliada al castell de Maisons-Laffitte (juny-novembre de 1937).
La qualitat extraordinària de l’art medieval exhibit en aquestes mostres propicià el seu reconeixement internacional i reafirmà la immensa tasca de salvaguarda i preservació que van dur a terme els responsables del govern de Catalunya.
L’exposició L’art catalan du Xème au XVème siècle, al Jeu de Paume de París (març-abril de 1937), va ser un èxit de públic i va fer descobrir als entesos i interessats en l’art medieval europeu un patrimoni valuosíssim i desconegut al continent fins aquell moment. L’exposició va posar de manifest l’extraordinària tasca de la Generalitat per salvaguardar el patrimoni artístic del país en els inicis de la Guerra Civil i l’onada revolucionària que la va acompanyar, i va mostrar al món el treball fet, des del començament del segle XX, per Joaquim Folch i Torres i altres especialistes, que havia culminat en la creació i obertura del Museu d’Art de Catalunya, l’any 1934. La impossibilitat de prorrogar l’exposició al Jeu de Paume i la inauguració de l’Exposició Internacional de París — on s’exposà el Guernica, de Picasso, i El segador, de Joan Miró, al Pavelló de la República espanyola— van fer que es traslladés l’exposició d’art català al castell de Maisons- Laffitte, a l’empara del Ministeri de Belles Arts de la República Francesa. Els espais del castell van ser adaptats per Joaquim Folch i Torres i Josep Lluís Sert, es va ampliar la mostra amb noves peces arribades d’Olot i se’n va projectar una nova distribució. La mostra va anar acompanyada de publicacions especialitzades d’una gran qualitat. André Dezarrois, director del Jeu de Paume; Paul Vitry, conservador del Museu del Louvre, i Christian Zervos, crític d’art i fundador de la revista de referència Cahiers d’Art, van col·laborar amb textos i fotografies com mai abans s’havia vist aquest patrimoni artístic.
A mesura que l’ofensiva feixista avançava i, sobretot, després del trencament del front amb la caiguda parcial de Lleida, els responsables del patrimoni català van decidir crear nous dipòsits, més al nord d’Olot, per assegurar la integritat de les obres. El més important fou el Mas Descals, a Darnius, però també se’n van organitzar a Agullana o Bescanó, amb les màximes mesures de seguretat.
El Mas Descals tenia unes condicions úniques per a la preservació de les obres: una arquitectura molt sòlida i un lloc discret, lluny de les rutes transitades i els objectius militars de l’aviació feixista. Custodiat per personal de la Generalitat, els franquistes no van voler reconèixer mai l’extraordinària tasca duta a terme en aquest dipòsit i tots els altres, tant pel que feia a la conservació com als inventaris i registres.
A l’hora de fer balanç dels «anys rojos», la destrucció del patrimoni, sobretot religiós, va ser un dels arguments centrals. La recuperació d’obres d’art i peces artístiques i arqueològiques dels diferents dipòsits que la Generalitat havia preparat es va convertir en una eina propagandística de primer ordre.
El punt de partida va ser negar o amagar una realitat, el fet que les autoritats republicanes catalanes ho havien deixat tot a punt: dipòsits segurs al Mas Descals de Darnius, a Olot, a Agullana, a Viladrau, etc.; peces embalades, inventariades, restaurades, etc. Els franquistes, a través del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), van amagar tots els fets i es van dedicar, exclusivament, a criminalitzar els responsables, depurar els professionals que havien intervingut en la salvaguarda i generar un discurs farcit de mentides, mitges veritats i acusacions injustes contra els principals responsables catalans.
Fins a l’any 1945, les autoritats franquistes no van tenir unes relacions fidedignes de les obres que no havien aparegut en els dipòsits preparats per la Generalitat. El punt conflictiu era al Mas Descals, a Darnius, però els responsables de fer els inventaris no van poder establir en quin moment havien desaparegut les obres: van ser traslladades a França, durant la retirada republicana? Van tornar a Barcelona però no van ser lliurades als seus propietaris, privats o públics? Van anar a parar al mercat negre d’obres d’art?
Com que la gestió del patrimoni artístic i cultural era un assumpte polític, van incorporar aquesta qüestió a la Causa General, el gran expedient que l’Estat va obrir contra la Segona República i que va haver de ser tancat discretament. Els documents amb les relacions d’obres no retornades van ser arxivats i les autoritats franquistes no van anar més enllà.
Joaquim Folch i Torres va passar per tres àmbits repressius: un consell de guerra militar, la depuració dels funcionaris municipals (i de tota l’Administració pública) i la derivada de la Ley de Responsabilidades Políticas, de febrer de 1939.
L’embat repressiu contra Folch i Torres va començar amb l’expedient de depuració com a funcionari municipal el 21 de febrer de 1939. El setembre de 1939 se li comunicava l’obertura d’un expedient de responsabilitats polítiques, i el 20 d’octubre es va haver de presentar davant d’un consell de guerra. Durant més de quatre anys, fins al juny de 1944, Folch i Torres va malviure sota l’amenaça de diverses condemnes complementàries. A la fi, va ser condemnat en consell de guerra («doce años y un día de reclusión temporal», convertits en «tres años de prisión menor») i depurat com a funcionari municipal, camuflant-ho com una jubilació. Tot plegat, per haver actuat enèrgicament en la salvaguarda de l’art català durant la guerra i haver organitzat una exposició excepcional a París. El franquisme triomfant no perdonà mai qui havia estat el màxim responsable del salvament del patrimoni artístic, i fundador i primer director del Museu d’Art de Catalunya.