Un dels períodes artístics més brillants de l’art català. Als segles XIII i XIV, l’ús del color i el volum dels cossos característics dels artistes d’Itàlia i Flandes porten un canvi profund a tot Europa. El romànic no desapareix i conviu molt de temps al costat d’aquestes novetats. Encara veiem les seves característiques a les talles de Sant Bertran de Comenge o a les pintures del taller del Mestre de Soriguerola.

La renovació italiana s’aprecia en el Tríptic de Sant Vicenç d’Estopanyà [1], i en algunes obres del cercle de Ferrer Bassa i els retaules dels germans Serra. En escultura es pot veure també en les obres de Bartomeu de Robió i el seu cercle. Les connexions franceses segueixen vigents com ho mostra l’obra de Jaume Cascalls i les escultures sorgides a l’entorn del taller de Rieux.

A partir de 1400 arriben a Catalunya les influències de l’art provinent de Flandes, el nord d’Itàlia i la regió francesa de la Borgonya. És l’aposta per un estil més refinat i realista: el gòtic internacional. Un primer exemple d’aquesta tendència el trobem a les dues misericòrdies del cor de la catedral de Barcelona, obra dirigida per Pere Sanglada. Les millors obres arribaran posteriorment de la mà de Lluís Borrassà, Joan Mates o Bernat Martorell en el camp de la pintura, i Pere Oller i Pere Joan en el de l’escultura.

L’auge de València com a centre artístic té en Gonçal Peris, Lluís Dalmau i Joan Reixac els seus principals artífexs. El realisme flamenc de Jan van Eyck es fa visible en la cèlebre Mare de Déu dels Consellers [2], de Dalmau. Després d’una etapa valenciana, Jaume Huguet s’instal·la a Barcelona per afermar-se com el gran pintor català del segon quatre-cents. També hi ha lloc per a la pintura aragonesa coetània, amb noms destacats com ara Bonanat Zahortiga, Blasco de Grañén i Pere Garcia de Benavarri. 

El discurs cronològic amb què es presenten les obres inclou dos espais temàtics. El primer està dedicat a obres de temàtica profana o provinents d’espais civils, com per exemple les pintures murals de la Conquesta de Mallorca [3], de la fi del segle XIII. El protagonisme del segon àmbit passa a l’escultura gòtica funerària d’artistes com Joan de Tournai o Pere Moragues.

La compra de les col·leccions Plandiura [4](1932) i Muntadas [5] (1956) van enriquir notablement el fons d’art gòtic del museu, que té els seus orígens a la primera meitat del segle xix, amb la recuperació i conservació del patrimoni català, molt malmès arran de les revoltes populars (1835) i la Desamortització (1836) [6]. Cal afegir-hi les donacions de José Antonio Bertrand (1970) i de Pere Fontana (1976).