Les obres viuen la vida que els donem. Encara que sovint les imaginem soles com un arbre sol, o un déu sol, quan en posem dues o més de costat, les nocions d’hospitalitat, de tolerància, de simpatia, els són ben aplicables. La seva part salvatge i la seva part sociable permeten, a les obres, d’anar a mitges en una determinada figura de conjunt que els proposem o que ens proposin elles. En tot això, l’obra sembla que sigui algú: algú humà o gairebé humà.
Una altra qüestió. A través d’aquest petit camp de maniobres que hem estès, pretenem de donar fe d’una comunitat de vida, de cultura, amb la mateixa inconsciència, força i naturalitat com ha estat creada. ¿És possible donar fe d’aquesta realitat sense publicitar-la? ¿És possible d’expressar-la amb fervor i discreció, i amb molta imaginació, com ho han fet els mateixos autors que la conformen? Perquè això no és un producte ni un actiu, és l’esperit o pertany a l’esperit d’aquest racó de món. I cada racó de món en té, de vida d’aquesta. És la vida secreta dels boscos, de les ciutats. Una immensa font que raja sempre, que no s’acaba mai.
Tant la Maniobra com el llibre Mareperlers i ovaladors d’on parteix han estat plantejats des d’aquest present decreixent o, si més no, astorat. Per això hi ha un descarat elogi de la quietud, de la incubació (entès com a incubació del lloc), de la urgència de tocar el món altra vegada, de tenir tractes amb el concret geogràfic que sigui. Perquè, a banda de la nostra condició humana, comença a ser hora de defensar la nostra condició terrestre. I el barroc d’aquestes terres és un bon model per fer-ho.
La majoria d’aparellaments d’obres que proposem desvetllen el terrorisme, l’autarquia i la civilització pagesa i ciutadana d’un sotacamp pacient que les travessa i les sospesa.
La Maniobra és una ratlla d’obres. La idea de tocar el món l’hem aplicada a la contigüitat de les obres, amb el desig de contacte i els exercicis de transmissió de tacte que les obres puguin plantejar entre si. Per això les hem disposades de llarg, desprotegides de marc i incloent-hi diversos dibuixos preparatoris, com si totes les obres fossin preparatòries de totes. Per això també, per percudir en això, hem insistit obsessivament sobre uns mateixos autors i un mateix anonimat, com qui bat un ou en un plat amb moltes el·lipses lligades, daurades i amb un punt fluent, seqüencial, de retaule ras.
A les obres, els agraeixo l’esperit i la disponibilitat. Gràcies, obres, gràcies.
El maniobrer