Què ens revolta? Són una sèrie de forces: psíquiques, corporals, socials. Amb elles transformem la immobilitat en moviment, l’abatiment en energia, la submissió en revolta, la renúncia en alegria expansiva. Les insurreccions es produeixen com a gestos: els braços s’aixequen, els cors bateguen més ràpid, els cossos es despleguen, les boques s’alliberen. Les insurreccions no es donen mai sense pensaments, que sovint es converteixen en frases: la gent reflexiona, s’expressa, discuteix, canta, guixa un missatge, confegeix un cartell, reparteix un fullet, escriu un llibre de resistència.
Són formes gràcies a les quals tot això podrà sorgir, tornar-se visible en l’espai públic. Es tracta, doncs, d’imatges. A elles està dedicada aquesta exposició. Imatges de tots els temps, des de Goya fins a l’actualitat, i de tots tipus: pintures, dibuixos o escultures, pel·lícules o fotografies, vídeos, instal·lacions, documents… Dialoguen més enllà de les diferents èpoques. Es presenten segons un relat en el qual se succeeixen elements desencadenats, quan l’energia del rebuig s’apodera de l’espai sencer; gestos intensos, quan els cossos saben dir «no!»; paraules exclamades, quan la paraula presenta una denúncia davant el tribunal de la història; conflictes encesos, quan s’aixequen les barricades i la violència esdevé inevitable; finalment, hi ha desitjos indestructibles, quan la potència de les insurreccions aconsegueix perdurar més enllà de la seva repressió i desaparició.
Cada vegada que s’alci un mur, sempre hi haurà gent «aixecada» per «saltar les tanques», és a dir, per travessar les fronteres. Ni que sigui imaginant. Com si inventar imatges contribuís –unes vegades modestament, d’altres poderosament– a reinventar les nostres esperances polítiques.
Georges Didi-Huberman
Comissari de l’exposició
Aixecar-se, com quan diem “s’aixeca una tempesta”. Capgirar la gravetat que ens clavava a terra. Així seran contradites les lleis de tota l’atmosfera. Superfícies –llençols, teles, banderes– que volen al vent. Llums que esclaten amb focs d’artifici. Pols que surt dels racons i s’aixeca. Multituds. Com a les obres de Fortuny o Martí i Alsina. Temps que es desborda. Món de potes enlaire. De Victor Hugo a Eisenstein i més enllà, les insurreccions s’han anat comparant amb huracans i grans ones que trenquen. Perquè aleshores els elements (de la història) es desencadenen.
Perquè ens aixequem, primerament, exercim la imaginació, encara que sigui amb els seus “capricis” o “disbarats” com deia Goya. La imaginació mou muntanyes. I quan ens aixequem després d’un “desastre” real, vol dir que a allò que ens oprimeix, a aquells que ens volen impossibilitar tots els moviments, hi oposem la resistència de forces que són, en primer lloc, desitjos i imaginacions, és a dir, forces psíquiques de desencadenament i de noves potencialitats.
Aixecar-se és un gest. Fins i tot abans d’emprendre i dur a terme una “acció” voluntària i compartida, ens aixequem amb un simple gest que tot d’un plegat ens treu de l’aclaparament en el qual, fins ara, ens mantenia la submissió (fos per covardia, cinisme o desesperació). Aixecar-se és llençar ben lluny el feix que ens pesava a les espatlles i impedia que ens moguéssim. És trencar un determinat present –encara que sigui a cops de martell, com van voler fer Friedrich Nietzsche o Antonin Artaud– i aixecar els braços cap a un futur que s’obre. És un senyal d’esperança i de resistència, pintat i esculpit notablement per Juli González [3].
És un gest i és una emoció. Els republicans espanyols ho van assumir plenament, amb la seva cultura visual inspirada per Goya i Picasso, però també per tots els fotògrafs que recollien sobre el terreny els gestos dels presoners alliberats, dels combatents voluntaris, dels infants o de la famosa Pasionaria, Dolores Ibárruri [4]. En el gest d’aixecar-se, cada cos protesta amb tots els seus membres, cada boca s’obre i s’exclama amb el no-rebuig i amb el sí-desig.
Els braços s’han aixecat, les boques s’han exclamat. Ara calen les paraules, calen frases per dir-ho, cantar-ho, discutir-ho, imprimir-ho, transmetre-ho. És per això que els poetes se situen “per davant” de la pròpia acció, com deia Rimbaud en temps de la Comuna. Anteriorment, els romàntics, i després, els dadaistes, els surrealistes, els lletristes, els situacionistes, etc., van dur a terme insurreccions poètiques.
“Poètic” no significa “lluny de la història”, tot al contrari. Hi ha una poesia dels fulls volants, des de la protesta escrita per Georg Büchner el 1834 fins a les “resistències digitals” actuals, passant per la CNT el 1936, René Char el 1943 o els “ciné-tracts” el 1968. Hi ha una poesia pròpia dels diaris en paper i de les xarxes socials. Hi ha una intel·ligència específica –atenta a la forma– en els llibres de resistència o d’aixecaments. Fins que els murs prenguin la paraula i aquesta ocupi l’espai públic, l’espai sensible en la seva totalitat.
De sobte tot s’encén. N’hi ha que només hi veuen caos. Altres hi veuen sorgir les formes mateixes d’un desig de ser lliure. Durant les vagues, s’inventen maneres de viure plegats. Dir que “ens manifestem” és comprovar –ni que sigui per estranyar-se’n, ni que sigui per no entendre-ho– que ha aparegut alguna cosa que era decisiva. Ara bé, per això ha calgut un conflicte, motiu important en la pintura d’història moderna i de les arts visuals en general (fotografia, cinema, vídeo, arts digitals).
A vegades les insurreccions només produeixen una imatge d’imatges trencades: vandalismes, aquella mena de festes en negatiu sobre les quals reflexiona Pedro G. Romero. Però sobre aquelles ruïnes es construirà l’arquitectura provisional dels aixecaments: coses paradoxals, movedisses, de nyigui-nyogui, que són les barricades, com es poden veure, notablement, a les fotografies de Centelles. Després les forces de l’ordre reprimeixen la manifestació quan, en canvi, els que s’aixequen només tenen la potència del seu desig (la potència, no pas el poder). Vet aquí perquè, en la història, ha mort tanta gent per haver-se alçat.
Ara bé, la potència sobreviu el poder. Freud deia del desig que és indestructible. Fins i tot aquells que se saben condemnats –als camps, a les presons– busquen la manera de transmetre un testimoni, una crida. És el que Joan Miró va suggerir en una sèrie d’obres titulada L’esperança del condemnat a mort [5], homenatge al jove anarquista Salvador Puig i Antich, assassinat pel règim franquista l’any 1974, i que veurem també en l’obra d’Antoni Tàpies.
Un aixecament pot acabar en llàgrimes de les mares sobre els cossos dels seus fills morts. Aquestes llàgrimes, tot i així, no són només de desesperació: encara poden aparèixer com a potències d’aixecament, com en aquestes “marxes de resistència” de les mares i les àvies a Buenos Aires. Són els nostres propis fills que s’aixequen: Zero en conducta! Antígona, que no era quasi una nena? Sigui a la selva de Chiapas, a la frontera grecomacedònia, en algun lloc de la Xina, d’Egipte o de Gaza, o bé en la jungla de les xarxes informàtiques pensades com una vox populi, sempre hi haurà nens per saltar els murs.