• Nena (Retrat de Conchita), Ángeles Santos Torroella, Valladolid, cap a 1929

    Ángeles Santos

    Ángeles Santos Torroella (1911-2013) va ser una artista catalana oblidada i redescoberta moltes vegades. Connectada a la Generació del 27, va fer amistat amb Juan Ramon Jiménez, Gómez de la Serra, Federico García Lorca, etc. Va ser una artista precoç, que amb 18 anys pintava una de les seves obres mestres, Un Mundo, actualment al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. La seva producció però, està clarament dividida en dues etapes molt diferents.

    En primer lloc, l’Ángeles Santos jove va adoptar el surrealisme i l’expressionisme, el seu període més valorat, i al qual pertany l’obra que us mostrem; un estil avantguardista, obscur, místic i crític, que li va portar un èxit immediat a diverses ciutats espanyoles.

    A partir del 1936, quan comença a exposar a Barcelona, pateix una crisi artística i el seu estil canvia radicalment per adoptar un llenguatge molt més plaent, dolç i tradicional. Aquest canvi potser es deu al poc èxit que van tenir les seves obres a la ciutat comtal, on llavors predominava el noucentisme i on el seu estil va ser considerat tètric. En tot cas, amb aquestes obres més complaents va poder seguir pintant i venent a l’Espanya de la postguerra.

    Els vaivens de la història faran que, després de la dictadura franquista, quan reneix l’interès per les avantguardes, Ángeles Santos es popularitzi gràcies precisament a les seves obres primigènies, que l’han situada en un dels llocs més destacats de l’art espanyol del segle xx.

    * Obra exposada a la sala 73, l’àmbit III.26 d’Art Modern.

     

     

     

     

    Nena (Retrat de Conchita), Ángeles Santos Torroella, Valladolid, cap a 1929

     

  • Gouvernement Général de l'Indo-Chine. Exposition Hanoï, Clementine Hélène Dufau, 1902

    Clementine-Hélène Dufau

    Com molts artistes, Dufau (1869 – 1937) va ser un infant de salut fràgil que havia de passar llargs períodes al llit i que ben aviat va demostrar aptituds per al dibuix. Es va traslladar amb la seva família a París perquè volia cursar estudis artístics. Va tenir de professors a artistes il·lustres com William Bouguereau i el 1895 va exposar al Salon des artistes on va guanyar un premi. A partir de llavors comença a rebre encàrrecs publicitaris com aquest de l’Exposició de Hanoi (1902).

    Les seves obres obtenen molt bona crítica i és rebuda als cercles intel·lectuals parisencs del tombant de segle. Fins i tot rep l’encàrrec de l’Estat francès de decorar la nova Universitat de la Sorbona. No obstant això, en les darreres dècades de la seva vida, la seva figura cau en l’oblit. Als anys noranta, la seva obra és redescoberta.

     

     

     

     

     

     

     

     

    Gouvernement Général de l'Indo-Chine. Exposition Hanoï, Clementine Hélène Dufau, 1902

  •  Carmen Amaya y los Tarantos, Colita, 1963

    Colita

    Isabel Steva Hernández, més coneguda com Colita, és una barcelonina nascuda al cor de la ciutat el 1940. És una de les principals fotògrafes del que el periodista Joan de Sagarra va batejar com la Gauche Divine, tot un grup de personalitats de la capital catalana –arquitectes, novel·listes, filòsofs, poetes, fotògrafs, editors, gent del cinema, models, dissenyadors o interioristes– que en el tardofranquisme feien ostentació d’una irreverència davant els costums i les formes de vida les tradicionals i que esdevindrien referents culturals.

    La seva especialitat és el retrat en blanc i negre. Entén la fotografia com un document, un dipòsit de la memòria. El 1971 va exposar els seus retrats de la Gauche Divine a la Galeria Aixelà. Va ser l’exposició més curta de la seva vida, clausurada al dia següent per la policia. Militant feminista, en paraules seves, la fotografia ha estat sempre el que l’ha fet viure.

     

     

     

     

     

     

     

    Carmen Amaya y los Tarantos, Colita, 1963

     

    Altres obres de l’artista al catàleg online: Antonio Gades, ensayo en la Academia de Juan de Dios i V. Escudero i A. Gades a Barcelona

  • Kunst=Ausstellung des Vereins der Künstleriñen

    Dones artistes

    Us presentem algunes de les dones artistes de què el museu conserva obra. Són deu dones de diferents èpoques, diferents estils i diferents provinences. Totes elles, però, amb un clar denominador comú: abans que res, per sobre de ser mullers, mares, filles, mestresses... totes deu eren artistes.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    * Aquest cartell, Kunst=Ausstellung des Vereins der Künstleriñen, d’Anna von Whal, anuncia una exposició de l’anomenada Societat de les Artistes, una associació de Berlín fundada per quatre dones el 1867 per promocionar la igualtat d'oportunitats i el dret a l’educació artística de les dones.

  • El vel negre, Edyth Starkie, cap a 1911

    Edyth Starkie

    Edyth Starkie (1867 – 1941) és una pintora irlandesa que va produir una obra pictòrica de qualitat i rellevància internacionals, tot i que és recordada sobretot per ser la dona d’Arthur Rackham, pintor i un dels il·lustradors més importants d’Anglaterra. La fama del seu marit va ser precisament, i junt amb la seva pobra salut, una de les principals dificultats en la seva carrera d’artista, ja que al Regne Unit va ser vista com “la dona de”.

    Va exposar en nombroses ocasions a la Royal Academy of London. Diverses vegades va cridar l’atenció de la crítica, sobretot estrangera, i va guanyar premis i reconeixements a certàmens espanyols i francesos. Precisament, el quadre El vel negre és avui en dia al Museu Nacional perquè va guanyar la Medalla d’Or de la 6a Exposició Internacional de Barcelona i va ser adquirit per l’Ajuntament.

    D’adolescent, l’Edyth Starkie va marxar a Londres i posteriorment a París per a la seva educació artística, ja que a Irlanda era pràcticament impossible per a una dona poder accedir a estudis de Belles Arts. En moltes escoles no eren admeses, i fins i tot a l’Académie Julian, l’escola parisenca on va ingressar Edyth, hi havia una filial exclusiva per a dones.

    * Obra exposada a l’àmbit I.7. de les sales d’Art Modern.

     

     

     

    El vel negre, Edyth Starkie Rackham, cap a 1911

     

  • Folly or Saintliness, Ethel Reed, 1895

    Ethel Reed

    Els diaris l’anomenaven “la preciosa dama dels pòsters”. Ethel Reed (1874 – 1912), de qui el museu conserva una petita col·lecció de cartells, va tenir una breu però extraordinària carrera com a artista gràfica a Bòston i Londres durant la dècada del 1890. Amb 21 anys, va aconseguir reconeixement internacional i també va esdevenir un personatge mediàtic. Provenia d’una família pobra i va ser bàsicament autodidacta –de ben petita ja van percebre el seu talent pel dibuix–. Patia de depressions, insomni i tendències suïcides. Després del tombant de segle va desaparèixer totalment de la vida pública i professional. Va anar a viure a Irlanda amb la seva mare i després de dues relacions fallides va morir de sobredosi. Avui en dia, els cartells de Reed es poden trobar al Metropolitan, el MoMA o el Victoria and Albert, entre d’altres.

    Aquest cartell va ser seleccionat com a imatge de la campanya de la nova presentació d’Art Modern del 2014.

    * Obra exposada a sala 67, àmbit II.20 d’Art Modern.

     

     

     

     

     

     

    Folly or Saintliness, Ethel Reed, 1895

     

    Altres obres de l’artista al catàleg online: Fairy Tales; The White Wampum; The House of the Trees and other Poems; Behind the Arras i Miss Träumerei

  • Retrat de Carlota Vidal, Lluïsa Vidal, cap a 1906

    Lluïsa Vidal

    Lluïsa Vidal (1876 – 1918) va ser una figura destacada del modernisme i la seva obra va ser molt reconeguda en vida.. En una època en què sovint les dones es dedicaven gairebé exclusivament a pintar flors, ella va pintar tot allò que l’envoltava, com feien els seus coetanis barons. Es va dedicar exclusivament a la pintura costumista i al retrat, on la dona era total protagonista.

    Les crítiques que va rebre al llarg de la seva vida li recriminaven que pintava amb massa força, massa creativitat, que tenia un impuls massa baronívol. Però Lluïsa Vidal no pinta la dona com a objecte de la mirada masculina, sinó que, al llarg de tota la seva obra, es dedica a retratar l’interior de l’univers femení amb senzillesa i autenticitat.

    Probablement era la primera dona a Barcelona i de les poques a tot Europa que podia viure del seu art, entre les seves pintures i les classes que impartia en la seva pròpia acadèmia. Va participar del moviment feminista, col·laborant amb la revista Feminal i amb l’Institut Català de la Dona. Després de la seva mort va caure en l’oblit i, aprofitant la qualitat de les seves pintures, diverses vegades s’ha canviat la firma de les seves obres per la d’artistes més cotitzats al mercat. En les darrers dècades, s’han fet estudis extensius de la seva vida i obra per tornar a recuperar i fer justícia a aquesta personalitat del modernisme català.

     

     

    Retrat de Carlota Vidal, Lluïsa Vidal, cap a 1906

     

    Altres obres de l’artista al catàleg online: Autoretrat; Mestresses de casa i Retrat de Marta Vidal Puig

     

    Descobreix, també, “Lluïsa Vidal, una dona artista en un món d’homes” en el Blog del Museu.

     

     

     

  • Retrat de nena, Élisabeth-Louise Vigée Le Brun, 1788-1790

    Madame Lebrun

    Coneguda sobretot per haver estat la pintora oficial de la reina Maria Antonieta, que la prendrà com a favorita, Louise Élisabeth Vigée Le Brun (1755 – 1842) és considerada una de les millors retratistes del segle XVIII.

    A causa de la Revolució Francesa, Madame Lebrun abandona el país amb la seva filla. A partir de llavors retratarà l’elit europea a Itàlia, Àustria i Rússia, fins que el 1805, durant el mandat de Napoleó, torna a França.

    La seva obra, majoritàriament retrats, d’estil rococó amb adopcions neoclàssiques, s’exposa a l’Ermitage de Sant Petersburg, la National Gallery de Londres o el Louvre, entre d’altres museus.

    * Obra exposada a la sala 35 del Llegat Cambó.
     

     

     

     

     

     

     

     

    Retrat de nena, Élisabeth-Louise Vigée Le Brun, 1788-1790

  • Vas decorat amb dues figures femenines, Maria Rusiñol, 1901-1907

    Maria Rusiñol Denís

    Filla dels pintors Santiago Rusiñol i Lluïsa Denís, Maria Rusiñol (1887 – 1972) portava l’art a la sang, tot i que va viure la seva infantesa allunyada del seu pare, qui viatjava constantment. Des de l’inici de la seva producció artística, s’inclina per l’aquarel·la i el dibuix. Serà una constant en la seva obra la representació de figures femenines amb vestits antiquats per expressar la seva crítica a les banalitats i aparences de l’estatus social. Es veu la influència d’un cert decadentisme caricaturesc, fruit de la coincidència amb Ismael Smith al taller d’Antoni Serra, amb qui va col·laborar en la decoració de ceràmiques com la que us mostrem.

    * Obra exposada a la sala 59 bis, àmbit II/17 d’Art Modern.

     

     

     

     

     

     

     

     

    Vas decorat amb dues figures femenines, Maria Rusiñol, 1901-1907

     

    Altres obres de l’artista al catàleg online: Vas decorat amb figura femenina

     

  • Retrat del marxant Josep Dalmau i Rafel, Mela Mutermilch, 1911

    Mela Muter

    A Mela Muter (1876 – 1967), una artista polonesa jueva de les més reconegudes al París dels anys vint i trenta, se li havia dit que pintava “com un home”. El seu art, molt sovint lluny de les delicadeses que se suposava que havien de pintar les dones, era d’un realisme lluminós i vibrant, que va anar absorbint les tendències postimpressionistes europees.

    Va ser a Catalunya diverses vegades i aquí tampoc passà desapercebuda: va congeniar amb personatges de la cultura catalana, entre ells el marxant d’art i galerista Josep Dalmau, amb qui establí amistat i per això en pintà diversos retrats.

    Durant la II Guerra Mundial va viure a Avinyó, però problemes de vista van refrenar la seva producció. La guerra i un divorci la van deixar en una situació precària, sola, marcada per l’estigma de ser jueva i haver participat en la causa socialista, i sense connexió amb la seva pàtria originària. En morir als 91 anys, va deixar l’obra que posseïa a una ONG.

    * Obra exposada a la sala 72, àmbit III.25 d’Art Modern.

     

     

     

     

     

     

    Retrat del marxant Josep Dalmau i Rafel, Mela Muter, 1911

     

    Altres obres de l’artista al catàleg online: Santa Família

     

  • Els noucasats, Olga Sacharoff, cap a 1929

    Olga Sacharoff

    L’Olga Sacharoff (1889 – 1967) i el seu marit, el fotògraf Otho Lloyd, són un exemple dels artistes d’arreu d’Europa que, fugint del conflicte de la I Guerra Mundial, es van establir a Barcelona com si aquesta fos un París de segona mà, en un temps en què l’ambient de la capital francesa era insostenible. Al voltant dels anys vint, va pintar quadres que reflexionaven sobre la institució del matrimoni. Sacharoff va viure separada del seu marit perquè en acabar la guerra va marxar a París prioritzant el seu art. El 1939, amb l’adveniment de la II Guerra Mundial, ella i Lloyd van tornar a Barcelona on viurien fins a les seves respectives morts. Sacharoff va formar part del noucentisme català, adoptant un estil molt propi on la natura i els animals tenen un important protagonisme simbòlic.

    * Obra exposada a la sala 72, àmbit III.25 d’Art Modern.

     

     

     

     

     

     

     

    Els noucasats, Olga Sacharoff, cap a 1929

     

    Altres obres de l’artista al catàleg online: Un casament